Visita d'en Pere Peris

Avui ha vingut en Pere Peris a parlar-nos sobre la narrativa infantil, concretament sobre els contes. La veritat és que ha estat una classe molt interessant.

Sincerament considero que els contes són una part essencial de l'educació infantil, en realitat de l'educació en general. Els contes són una eina de formació social, ja que ens serveixen per a explicar i comprendre des del món extern fins a la interpretació dels sentiments, l'expressió de l'experiència i la crítica de la societat. De fet els contes són com una capsa plena de possibilitats per al desenvolupament dels infants, només cal saber obrir-la. Els contes obren les portes a la imaginació, la fantasia, el paler i la sensibilitat. El conte ofereix la base per aconseguir un equilibri entre la realitat i el somni.

En Pere ens ha explicat la importància dels contes i les cançons per a treballar les emocions amb els més petits, ja que tant els contes com amb les cançons són una manera d'aprendre conceptes contextualitzats. Però principalment el conte té un pes important a l'educació infantil, ja que és la primera aproximació a la narració dels infants. El fet narratiu té un paper clau en l'estructuració cognitiva dels infants, perquè suposa un pensament complex, ja que han de contextualitzar i inferir emoció a les idees. Però sobretot cal destacar que els contes formen part de la cultura, per això són molt importants en el procés educatiu.

Al llarg de la sessió en Pere ens ha presentat diversos contes infantils que, sincerament, jo no coneixia. La veritat és que això m'ha agradat molt, perquè sóc una ferma defensora dels contes com a pràctica educativa, però sóc molt conscient que cal saber escollir els contes adequats. És veritat que no podem evitar que els infants escoltin els contes populars que, tot i que transmeten pautes de conducta i ajuden a distingir valors morals bàsics, també afavoreixen a fomentar els rols sexistes i transmeten molts estereotips. Per això considero molt important donar altres alternatives als infants, contes on es treballin els valors però amb respecte i des d'una besant més didàctica, per dir-ho d'alguna manera.

Los proyectos de Trabajo y el aprender a aprender en educación infantil

Conceptes clau

Educació infantil, projectes de treball, constructivisme, aprenentatge autònom, pedagogia i rol del mestre.

Idees clau

• A l’escola s’ha de potenciar el pensament individual i la adquisició d’estratègies d’aprenentatge.
• El mestre és el fil conductor que ajuda a trobar respostes a les diferents situacions de l’aprenentatge.
• Els alumnes han d’aprendre a utilitzar totes les estratègies lligades al seu pensament.

Resum

L’article de Leonor Carbonell i María Gómez del Moral explica com està organitzat el currículum d’educació infantil del centre Pompeu Fabra de Barcelona, on ambdues treballen com a mestres.

Per començar les autores expliquen que la visió que tenen de l’educació les mestres de l’escola és constructivista i, per tant, s’intenta que els alumnes siguin capaços d’aprendre a aprendre utilitzant totes les estratègies lligades al seu pensament, per aquest motiu són sempre el subjecte de l’aprenentatge i els mestres fan de fil conductor per tal d’ajudar-los a trobar respostes a les diferents situacions d’aprenentatge. Per a fomentar aquesta metodologia de treball s’han de crear situacions col·lectives, individuals i de petit grup per tal de garantir la comunicació i l’intercanvi, i per tant l’aprenentatge. Així doncs a l’escola els alumnes d’infantil treballen mitjançant projectes de treball, racons i tallers.

L’article explica breument en que tracten cadascuna de les tres tipologies de treball. En primer lloc parla dels projectes de treball, els quals tracten de crear situacions de treball en les quals els alumnes puguin, a partir d’un plantejament inicial (relacionat amb els seus coneixements previs), buscar informació, seleccionar-la, comprendre-la i relacionar-la a través de diferents situacions per a convertir-la posteriorment en coneixement. D’altre banda els racons són espais de treball en petit grup o individual on no s’introdueixen nous continguts, sinó que es tracta d’un espai on s’utilitzen recursos coneguts i treballats. El que s’intenta amb això és afavorir l’a autonomia personal, l’organització de la feina, la presa de decisions i la relació i comunicació. Per últim ens presenten els tallers, que són espais dotats d’entitat pròpia i que per tant no han d’estar necessàriament relacionat amb els projectes de treball. La responsabilitat del taller és del mestre, tot i així el contingut i l’objectiu són compartits pel grup.

Per acabar les autores ens mostren un exemple de com es va treballar el tema de les tortugues a l’aula, des de com es tria el tema fins a quin és el mètode d’avaluació.

Preguntes a l’autor

1. Qui estructura els horaris en relació amb els tres tipus d’activitats? I si ho fan els mestres com s’assegura el centre de que cap mestre es dedica a fer majoritàriament tallers.
2. Es poden treballar totes les matèries únicament mitjançant projectes de treball o és necessari fer tallers per a reforçar aquelles matèries que no es poden encabir dins els projectes?
3. Com s’adapta la metodologia dels projectes de treball a una classe amb més d’un nen que té necessitats educatives especials?

L'ASSEMBLEA DE CLASSE A L'EDUCACIÓ INFANTIL: Un espai per créixer com a grup

Conceptes clau

Assemblea, interacció a l’aula, comunicació lingüística i competència oral, autonomia, estereotips.

Idees clau

- L'assemblea com a eina de treball en gran grup a l’educació infantil

- Importància del paper del mestre dins l’assembles

- Evitar que els estereotips i prejudicis siguin presents dins l’assemblea i, per tant l’aula.

Resum

Aquest article de Susana Sánchez Rodríguez i Carmen González Aragón parla de les assemblees com a eina de treball a les aules d’educació infantil. La idea principal del text és la importància del paper del mestre en els moments d'assemblea i com aquests ens poden ajudar a treballar la llengua oral a l’educació infantil. Per fer-ho és essencial que les mestres siguin capaces de respondre a les necessitats dels infants i dur a terme una escolta activa en tot moment.

Al text s’explica la importància de la relació entre l’infant i l’adult a l’educació infantil, ja que aquesta és el motor de l’activitat en aquesta etapa. Però tot i això el treball en gran grup en aquesta etapa pot ser difícil, per això les autores ens presenten l’assemblea de classe com a espai on aprendre a parlar, comunicar-se i construir de manera col·lectiva. Per tal de treballar a l’assemblea és fonamental deixar de banda els estereotips vinculats amb les capacitats i habilitats dels infants  per tal d’evitar crear-nos expectatives. 

Amb l’assemblea com a eina de treball en gran grup a l’aula podem treballar el desenvolupament de la competència lingüística, ja que aquest serà un espai de debat obert a tots els infants i a més la mestra ofereix un model comunicatiu per als infants, ja que aquests encara estan desenvolupant la seva competència lingüística. Però a més de treballar la llengua oral l’assemblea també serveix per a desenvolupar la competència social i cívica dels infants perquè es treballen valors com el respecte, la cooperació, la igualtat, la solidaritat, la col·laboració a més de les regles socials. Per últim també cal destacar que amb l’assemblea es potencia la individualitat dels infants, l’autonomia moral i el desenvolupament de la personalitat.

Preguntes a l’autor

• Com podem treballar l’assemblea a l’aula i que no es converteixi en una rutina més de la que els infants s’acaben cansant?
• Com funciona l’assemblea a les primeres etapes de l’educació infantil, quan els nens encara no dominen la llengua oral? Es pot treballar en assemblea en aquestes edats primerenques?

Reflexió

D'una banda m'ha agradat molt la lectura perquè dóna un nou enfocament al que tradicionalment coneixem com la rotllana i em sembla una eina molt útil tant per a la resolució de conflictes a l'aula com per a treballar la llengua oral. Però d'altra banda crec que les assemblees i les rotllanes poden donar peu a què alguns infants puguin tenir més protagonisme que d'altres i en comptes de ser una eina que fomenta la inclusió i la igualtat entre alumnes (que podria ser-ho) acaba provocant tot el contrari. I sóc conscient que probablement els autors d'aquest article diguin que tot depèn del tractament que fa la mestra d'aquests recursos, però igualment crec que és molt difícil, ja que no podem dir a cap alumne que no intervingui més i a d'altres obligar-los a parlar. Però deixant aquestes consideracions al marge i pensant que tot surti de manera utòpica, crec que es pot donar el cas que les assemblees es converteixin en una rutina i els infants perdin l'interès o bé que sempre s'acabin parlant dels mateixos temes.

Tot i això crec que és un recurs del qual disposem els mestres i que si l'utilitzem de manera adequada, pot beneficiar molt el funcionament de les aules.

L’art de conversar

Idees clau

• La rotllana, com a estructura organitzativa a l’aula, recull les veus i les presències dels infants, dels mestres i dels familiars en el camí de ser, d’aprendre i de créixer dins la col·lectivitat.
• Facilitem la lliure expressió de l’infant en tot moment, regulant els espais d’espera quan calgui i generant la certesa que les seves paraules, més tard o més d’hora, sempre són recollides i compartides.
• Donar espai i temps per recollir, impulsar, acompanyar, gestionar, nodrir, enllaçar... les paraules, dins del meravellós regne de l’intercanvi que representa la rotllana és honorar també la nostra essència que recupera el bagatge de la mirada reposada, aquietada i receptiva que sovint es perd amb les presses de fer o de produir, seguint el protocol d’unes programacions que obliden l’essència de ser present en el que s’esdevé ara i aquí.
• L’acte de parlar i de conversar s’erigeix com un acte de creativitat individual que compartim i que adquireix la seva plena dimensió humana a la rotllana i dins la vida quotidiana.

Resum

Penso que la idea principal que l’autora ens vol transmetre és que, tot i que els estudis demostren que els nens aprenen fent, la llengua és el que estructura el coneixement i això fa que aquesta sigui un eina indispensable a les aules.

Concretament a la lectura ens parla de la rotllana: una estructura organitzativa de l’aula on es dona cabuda a tots els infants, mestres i familiars i on se’ls escolta i respecta. A la rotllana no cal forçar un tema o la participació, sinó que la conversa simplement esdevé i evoluciona amb cada intervenció, i la feina de la mestra és fomentar aquest espai de reflexió i respecte en el qual tots els infants es sentin partícips. Però alhora hem de ser conscients que això pot fer que, de vegades, la direcció de la rotllana canviï, per tant la mestra també ha de ser capaç de reconduir l’atenció dels infants i adonar-se de quan cal donar per finalitzada la rotllana, deixant així portes obertes per a que en un altre moment sorgeixi de nou un espai de conversa.

Per últim m’agradaria destacar que considero que respectar als infants també inclou respectar la seva decisió de no participar a la rotllana, ja que l’acte de parlar i conversar és un acte de creativitat individual que l’infant decideix compartir en un moment donat, i això no es pot forçar.

Preguntes per a l’autor

Com podem fomentar que participin tots els alumnes i que no ho facin sempre els mateixos?

Reflexió

Realment penso que és molt important crear un espai de conversa amb un ambient tranquil a l'aula, ja que així fomentem que tots els infants puguin expressar-se i en certa manera facilita la convivència a l'aula. A més els espais com les rotllanes milloren la competència social dels infants, ja que han d'aprendre a respectar els torns de paraula i a escoltar raonant allò que els companys diuen per a poder donar una resposta coherent.

D'altra banda també penso que aquest tipus de propostes no són tan fàcils de portar a la pràctica com explica l'autora del text, ja que es molt difícil crear un espai on absolutament tots els alumnes se sentin còmodes i disposats a parlar. A més, encara que un mestre aconsegueixi crear-lo, sempre ens trobem que hi ha nens que parlen molt i d'altres que són més callats i els hi costa entrar en la dinàmica. Enfront aquesta situació la posició del mestre és molt complicada, ja que evidentment pots convidar a participar a aquells alumnes que més els hi costa, però no pots demanar als alumnes que volen parlar que callin. Però tot i això penso que treballar amb espais com la rotllana és molt positiu dins l'aula.

Nascuts per llegir… Es neix lector o se’n fa?

Idees clau

- Cada infant és diferent i únic i hem de respectar el seu ritme d’aprenentatge.

- La lectura i l’escriptura són dues habilitats que s’aprenen i el context i les característiques d’un infant són factors claus per a l’adquisició d’aquests aprenentatges. 

- Importància d’oferir als infants un aprenentatge de la lectura i la escriptura basat en la interacció constant amb el seu entorn per garantir un aprenentatge significatiu.

Resum

En aquesta lectura els autors Ana Viera i J. Lino Barrio ens expliquen que la lectura i l'escriptura són dues competències necessàries per accedir al patrimoni cultural de la humanitat i de la societat en què vivim, ja que això ens permet construir i ampliar el nostre coneixement. A més ens plantegen el dubte de si els infants neixen lectors o es converteixen el lectors amb el pas del temps.

Al llarg de la lectura, però, ells mateixos es decanten en una direcció concreta: els nens es fan lectors amb el pas del temps. Expliquen que la interacció continua amb el mon que els envolta i les situacions comunicatives a les que s’exposen al llarg dels primers anys de vida els ajuda a aprendre un conjunt d'habilitats, entre aquestes llegir i escriure. Això és així perquè aquestes habilitats resulten imprescindibles per conviure en entorns socials.

A més a la lectura es remarca que cada infant és únic. Tots presenten diferents capacitats, estils i ritmes d'aprenentatge i això fa que cadascun d’ells necessiti un suport diferent per part del professorat. Cadascun dels infants que hi ha en un aula ha tingut, té i tindrà una experiència diferent sobre la llengua escrita, perquè tot el que els envolta, el seu context social, definirà la relació que l’infant establirà amb la lectura i l’escriptura. Precisament per aquest motiu és essencial que el professorat i l’escola en general s’adapti a aquestes diferencies, necessitats i característiques que fan de cada infant una persona única.

Per acabar el resum cal destacar les tres pràctiques educatives de les quals ens parlen els autors:

• Les pràctiques situacionals: les produccions autònomes realitzades per mitjà d'aprenentatges contextualitzats són la part més important.
• Les pràctiques institucionals: es centren en l'aprenentatge del codi i a la instrucció dels productes d'aprenentatge.
• Les pràctiques multidimensionals: en elles es tenen en compte totes les bases de les pràctiques anteriors.

Preguntes per l’autor

• Tot i que ja sabem que és necessari canviar el model educatiu. Tenint en compte el model actual que ens marca un currículum d’infantil que hem d’assolir, com podem respectar els ritmes d'aprenentatge i la maduresa de cada infant?
• Donant que no hi ha dos nens iguals, com podem fer per a treballar l’aprenentatge de la lectura en un aula d’infantil de manera individualitzada amb una sola mestra a l’aula?

Reflexió

La veritat es que mentre llegia ha donat moltes voltes a la pregunta que l’autor formula en el títol, és a dir un nen neix lector o es fa lector. He estat pensant sobre el tema una llarga estona sospesant dues visions totalment diferents. D’una banda es pot pensar que els nens neixen lectors, perquè neixen amb les eines per adquirir l’habilitat de la lectura, és a dir tots naixem sent lectors en potencia. Però per un altre banda crec que ser lector implica molt més que saber llegir; ser lector implica que t’agradi llegir, fer-ho per plaer a les teves estones lliures i implica valorar la lectura i l’escriptura. Per tant, finalment, he acabat arribant a la conclusió de que els nens es fan lectors amb el pas del temps. Un infant ha de recórrer un llarg camí per a ser lector, ha d’aprendre a llegir, llegir un munt de llibres, articles i històries fins a trobar aquell gènere que l’apassioni i li faci voler llegir a cada moment del dia. I amb el pas dels anys i després d’haver llegit i escrit molt arribarà el dia en que comenci a valorar totes les formes d’escriptura. Serà llavors quan podrem dir que aquell infant és lector.

Experiencia de trabajo a partir de centros de interés

Idees clau

• Han de ser els infants qui trien el centre d'interès
• La cooperació de les famílies en aquest projecte és imprescindible
• El treball per centres d'interès fomenta els aprenentatges globals i transversals

Resum

El text de José Manuel Roás Triviño ens presenta l'experiència de l'escola Escritor Alfonso Grosso, d'un barri perifèric de Sevilla, treballant a partir de centres d'interès. L'autor ens explica com a l'inici de curs els mestres van escollir com a centre d'interès els pirates, però aquesta temàtica no va acabar de funcionar. Per aquest motiu quan, cap a mitjans de curs, el tutor va adonar-se que als infants es mostraven molt interessats pels insectes, va proposar canviar el centre d'interès per al tercer trimestre i centrar-se en el tema dels animals. Aquesta temàtica va funcionar molt millor, ja que els infants tenien una motivació intrínseca per aprendre més coses sobre aquest tema.

Sobretot la lectura se centra molt en la metodologia que s'ha utilitzat per a treballar el centre d'interès dels animals. El principal i més important per tal que el treball mitjançant centres d'interès funcioni és que els infants siguin els que dirigeixen l'activitat cap a aquelles coses que els hi interessa i per les quals se senten atrets. Per tant, el mestre va deixar que fossin els infants qui triessin sobre quins animals volien saber més coses i els repartissin entre tots els infants de la classe. A més entre tots van decidir quins eren els aspectes que volien conèixer millor de cada animal, per tal de crear un model de fitxa i que tots busquessin la mateixa informació. Les famílies també juguen un paper molt important en aquest sistema de treball, ja que cada infant, amb l'ajuda de la seva família, havia de buscar la informació per a emplenar la fitxa i portar-la a l'aula. Així doncs el sistema de treball basat en el centre d'interès també fomenta que cada dia un nen diferent sigui el protagonista i comparteixi amb els companys aquella informació que ha trobat. Per acabar els nens van decidir que crearien un llibre amb totes les fitxes emplenades de cadascun dels alumnes i així podrien anar a buscar allà la informació sempre que la necessitessin.

Preguntes a l'autor

-Quina diferència hi ha entre els centres d'interès i el treball per projectes?
-Que passa quan un nen no porta la seva part de la feina?
-Totes les famílies s'impliquen igual? Que passa si no és així?

Una plaça a l'escola, espais per a tothom i projecte de centre

Conceptes clau

• Els espais comuns són llocs de tothom, per a tothom, i això enclou el risc que esdevinguin espais de ningú.
• Els ambients construïts són sempre finestres per a les idees, per aquest motiu la manera com ens podem servir d’un ambient, que forma part del projecte pedagògic de la nostra escola, hauria de ser al centre de les nostres reflexions.
• Tan important és la proposta d’activitat en si mateixa com la manera de gestionarla, perque cada petit canvi que es fa en un ambient modifica el joc que els infants desenvoluparan en ell.
• Examinar la nostra feina significa agafar paper i llapis per observar què provoca, documentar- ho en vídeo i exposar-nos públicament a ser analitzats. Així aprenem a detectar errors, a reflexionar sobre els materials, a matisar el nostre rol i a aconseguir la complementarietat de la parella educativa.

Resum

El tema principal en aquest article titulat Una plaça a l'escola, espais per a tothom i projecte de centre són els espais comuns en els centres d'educació infantil. Concretament a l'article se'ns explica l'enfocament de l'escola Mendebaldea, de Pamplona, sobre el seu espai comú. L'autora explica que a l'inici l'espai comú s'utilitzava com a pati interior, però les mestres van adonar-se'n que l'espai podia ser útil per a cobrir necessitats o mancances que tenia l'escola. Així va ser com, de mica en mica, el pati interior va esdevenir un espai multiusos: menjador per a un dels grups de l'escola, zona de joc, propostes d'activitats concretes... Finalment, tenint en compte la multifuncionalitat que l'espai havia adquirit, les mestres van decidir emprar el concepte reggià de la plaça, entenent-lo com a un lloc de trobada. Per tant l'espai comú de l'escola s'havia convertit en la plaça, un espai que anima la relació entre petits i grans, que permet tenir cura d'aquest moment d'intimitat entre l'educadora i les criatures, tan important durant el comiat de les famílies, que convida a entrar en el joc de mica en mica, i fins i tot a continuar amb el son interromput.

Preguntes per l’autor

A la plaça es fan propostes d’activitats o són els nens els que creen el seu pròpi joc?

Filosofia i escola

Resum

En l'article de Filosofia i escola, Irene de Puig ens explica que treballar la filosofia durant tota l'etapa escolar dels infants és beneficiós, ja que la filosofia és l'única disciplina que estableix connexions múltiples amb la resta de matèries i que, per això, ofereix un marc idoni perquè els estudiants grans i petits puguin pensar a través d'aquestes altres disciplines. A més treballar la filosofia a les aules també ens permet treballar les virtuts democràtiques, perquè el diàleg, la problematització, la capacitat d'aclarir conceptes i la disponibilitat argumentativa tenen una importància cabdal tant en la democràcia com a la filosofia.

Però l'autora se centra concretament en el treball de la filosofia amb els més petits i explica que la filosofia ajuda a comprendre, i els infants, per poder actuar, tenen la necessitat d'entendre, de situar-se i d'orientar-se. A més la filosofia ajuda a que els infants aprenguin a pensar per ells mateixos, educa per a fomentar un caràcter reflexiu, fa que l'infant es desenvolupi, facilita la competència en llengua oral a través del diàleg i fomenta l'aprenentatge de la conceptualització. I qui pot ser millor que un educador per ajudar a aprendre a reflexionar, a discutir les evidències i a malfiar-se de les certeses? Doncs l'autora té clara la resposta, ningú.

Abans d'acabar l'article Irene de Puig deixa clara una cosa: Amb l'ús de la filosofia com a mètode d'aprenentatge no es pretén fer més filòsofs, sinó millors ciutadans, més reflexius, més responsables i més autònoms.

Idees claus

• No pretenem fer més filòsofs sinó millors ciutadans, més reflexius, més responsables i més autònoms.
• La filosofia és l’única disciplina que estableix connexions múltiples amb la resta de matèries i que, per això, ofereix un marc idoni perquè els estudiants grans i petits puguin pensar a través d’aquestes altres disciplines.
• La filosofia pot ajudar als infants a aprendre a pensar per ells mateixos, educar per una ciutadania reflexiva, fer que l’infant es desenvolupi, facilitar la competència en llengua oral a través del diàleg, saber conceptualitzar...

Preguntes a l’autor

• Hi ha escoles a Catalunya que treballin la filosofia a l'educació infantil? I si és així com ho fan?
• Treballar filosofia amb els més petits únicament implica fomentar l'esperit crític i el raonament dels infants o va més enllà?
• Realment creus que és possible que el Govern doni suport a una proposta educativa com la del GrupIREF?
• Perquè l'àmbit educatiu no va reconèixer la utilitat de la filosofia fins que la UNESCO no ho va fer?

Conversar amb els infants

Resum

L'article d'Uri Ruiz Bikandi titulat Conversar amb els infants comença parlant sobre el poc valor que se li dóna, a Espanya, a les habilitats comunicatives i relacionals dels mestres, tenint en compte que és una qualitat indispensable per als mestres. Explica que els mestres hem d'interessar-nos pels nens per tal de ser capaços de què siguin el centre de la nostra tasca, hem d'aconseguir entendre qui és cadascun dels nostres alumnes i treballar per a ells.

L'autor també explica quina és l'evolució dels infants pel que fa a l'aprenentatge lingüístic, tot i que abans de fer-ho remarca que aprendre a parlar i aprendre a pensar estan estretament lligats. Aquest procés d'aprenentatge comença als nou mesos, quan els nens ja són capaços d'atribuir intencions als altres i poden començar a participar en "converses". Entre els dos i els tres anys els nens aprenen a reformular i a comprendre el llenguatge metafòric, el que els permet fer-se entende independentment del context. Però no és fins als quatre anys aproximadament, que els infants són capaços de concebre a les altres persones com a éssers amb intencions i són capaços d'interpretar els seus estats mentals.

Com a conclusió diu que els infants són els que recorren aquest camí que és l'aprenentatge lingüístic, però que si no fos pels adults que els acompanyen i guien en aquest camí aquest aprenentatge no seria possible. Però el més important és que els adults tinguin la capacitat de "comunicar bé", el que ell defineix com a tenir la virtut de saber-se situar en el punt de vista de l'interlocutor. D'aquesta manera podem contemplar els fets des de la perspectiva dels nens i habilitar la comunicació, per tal de permetre ajustar el que diem al seu punt de vista.

Idees clau

1. Les habilitats comunicatives i relacionals són un valor fonamental dels mestres.
2. Les persones que es dediquen a l’educació han de ser expertes  en comprendre la ment dels alteres i fer-se comprendre per ells.
3. La interacció amb els adults és essencial per tal que els infants desenvolupin unes bones habilitats comunicatives.

Preguntes per a l’autor

1. Estic d’acord en que seria necessari assegurar-se que les persones que estudiem educació ho fem pels motius correctes, però com pots valorar si és així o no?
2. Com a futura mestra, quines tècniques podria treballar per potenciar les meves habilitats comunicatives?

Reflexió

Mentre llegia l'article cada cop em quedava més clar quin és el valor que se li dóna a Espanya a l'educació, és un àmbit de segona, quan hauria de ser prioritari. Això fa que molts cops els docents hagin de buscar els seus propis recursos per a millorar, innovar i adaptar-se a les necessitats que sorgeixen.

Sabent que les habilitats comunicatives i relacionals són un aspecte essencial de qualsevol mestre jo em pregunto, perquè no s'inclouen com a tema prioritari en la formació dels docents? Penso que a hores d'ara la resposta és evident, al Govern l'importa ben poc si els mestres estan ben preparats per a la pràctica docent tan poc com els i importa l'educació de la població en general.

Biografia lingüística

Sóc la Patrícia Escrich i vaig néixer el 4 de novembre del 1997 en el si d'una família catalana. Tant el meu pare com la meva mare són catalans, però tot i això únicament el meu pare té com a llengua materna el català, ja que la meva mare parla en castellà amb tota la seva família. Des del moment en què vaig néixer tota la meva família m'ha parlat en català, excepte el pare de la meva mare perquè tot i entendre'l no el sap parlar. Això va fer que durant els primers tres anys de la meva vida jo només parlés català, tot i que sempre he estat en contacte amb el castellà perquè els meus pares entre ells parlen en castellà.

Als tres anys, amb el canvi de l'escola bressol a l'escola, vaig començar a utilitzar el castellà diàriament, ja que era la llengua amb la qual parlava amb els companys de l'escola, i per consegüent amb el meu grup d'amics i amigues. Però hi havia una excepció, jo i la meva millor amiga sempre hem parlat en català entre nosaltres, probablement perquè la nostra llengua materna és el català. Aquest fet ens ha portat a moltes situacions gracioses, que encara recordem avui en dia. Tot passa perquè ens resulta impossible parlar-nos en castellà l'una a l'altre si ens estem mirant, per tant quan estem tot el grup d'amics junts parlant en castellà i una de nosaltres comença a parlar i ens mirem, sense adonar-nos canviem de llengua i quan mirem a una altra persona del grup tornem al castellà. Per tant les nostres converses acaben sent una barreja bastant estrambòtica entre el català i el castellà

.

Als 16 anys vam acabar l'ESO i vaig començar el batxillerat en un nou centre, aquest cop tots els alumnes parlaven entre ells en català i, per tant, amb el grup d'amics del batxillerat sempre he parlat en aquesta llengua. Actualment a la universitat també parlo en català amb les meves amigues. Per tant la llengua que parlo majoritàriament és el català, per contra la llengua en la qual més llegeixo és el castellà i probablement també és en la que més escric, ja que tot i que tots els treballs de la universitat són en català, parlo molt per whatsapp amb els meus amics, amb els quals parlo en castellà.

A més del català i el castellà que són les meves llengües maternes també parlo l'anglès, tinc un nivell de FCE i estic estudiant per pujar a l'examen del CAE, i una mica el francès. Vaig començar a estudiar anglès amb sis anys, al començament no m'agradava gens i no el parlava gaire bé, però poc després els meus pares van decidir apuntar-me a classes extraescolars d'anglès. Gràcies al meu professor de l'acadèmia d'anglès va començar a agradar-me molt l'anglès perquè no era gens difícil aprendre'l. Quan jo tenia onze anys la meva cosina gran va marxar a viure a Irlanda amb el seu xicot i gràcies a això vaig tenir l'oportunitat de marxar un mes tots els estius amb ella per a practicar l'anglès i, sincerament, és una de les millors coses que he pogut fer. Encara avui en dia em passo tot l'any esperant a poder marxar, perquè amb els anys m'he fet amics al poble on viu amb els quals, òbviament, parlo en anglès. A més actualment gairebé totes les sèries que veig són en anglès, exceptuant algunes de TV3, ja que veient la versió original puc veure els capítols quan surten i els meus amics irlandesos no em fan espòiler. Des de fa prop de quatre anys a casa meva els dijous és el dia de l'anglès i en tot el dia hem de parlar entre nosaltres en anglès. La idea va ser meva, perquè veia que el nivell d'anglès del meu germà podia ser millor i l'única cosa que necessitava era practicar, així doncs vaig proposar-ho un dia sopant i els meus pares van estar d'acord. Molts cops es produeixen situacions gracioses, perquè la meva mare, tot i saber anglès no té massa fluïdesa parlant i molts cops acaba fent mímica per a fer-nos entendre el que vol. Però amb els anys també ella ha millorat molt, sobretot pel que fa a la comprensió oral.

Pel que fa al francès vaig començar a estudiar-lo amb 12 anys, quan vaig començar l'ESO, com a una optativa i em va agradar molt, ja que té moltes similituds amb el català i el castellà i per tant no em va costar gaire aprendre les nocions bàsiques. Més tard quan vaig començar el batxillerat vaig escollir el francès com a assignatura, tot i que jo no feia el batxillerat humanístic, però no em van posar gaires pegues perquè la classe de francès no l'havia escollit gaire gent. Durant aquests dos cursos vaig aprofundir més en la gramàtica francesa, sobretot en els temps verbals i la sintaxi, ja que el lèxic i l'ortografia l'havíem treballat molt a l'ESO. Només hi ha una cosa que no m'agrada del francès i que sempre m'ha costat molt i són els accents, perquè si molts cops em deixo accents en català o en castellà no vull ni dir quants accents m'oblido en francès. Perquè el pitjor no és que tinguin tres tipus d'accents, perquè els circumflexos són bastant obvis, sinó que no posen els accents a les síl·labes tòniques sinó allà on ells volen, i per tant una paraula pot tenir més d'un accent.

Recapitulant, la meva llengua materna és el català, tot i que parlo el castellà com si ho fos. A més també parlo l'anglès i una mica de francès.