EL DIÀLEG A L'AULA DES DE LA PERSPECTIVA SOCIOCULTURAL

Les nocions de bastida i parla exploratòria

Breu resum

A l’article el diàleg a l’aula des de la perspectiva sociocultural, Fontich ens parla d’un tipus d’aprenentatge basat en el diàleg. En aquest cas el docent té un paper molt important, ja que l’objectiu principal que hem d’aconseguir és fomentar activitats productives i col·laboratives on sigui l’alumne el protagonista del seu propi aprenentatge, sent aquest un agent actiu.

És cert que encara avui dia els processos d’ensenyament i aprenentatge es caracteritzen per una gran complexitat i rígida, on el control el porta el mestre, però entre el professor i l’alumne hauria d’haver-hi una bona interacció, per tal de poder compartir informació i es puguin resoldre problemes que es puguin ocasionar en qualsevol moment. Penso que hem de fugir del rol de mestre que porta contínuament el control de la paraula, ja que aquest fet afecta negativament als infants.

Per tant, l’article ens parla d’una metàfora, la qual jo desconeixia. Es tracta de la bastida, que és l’ajut que el mestre o una altra persona dóna a l’aprenent. El docent no només  ha de ser transmissor de coneixements, sinó que ha d’aconseguir un entorn que estimuli a l’alumnat a aprendre. En els processos d’ajut o de bastida té una gran importància la transferència de responsabilitat i promoció d’autonomia en el procés, ja que l’aprenent construeix patrons de conducta independents.

D’aquesta manera, gràcies a la parla exploratòria aprenen de manera cooperativa, amb una participació equitativa. Per a que sigui productiva, es requereix un bon disseny d’activitats estructurades.

Moltes vegades, malauradament no es dóna aquest aprenentatge a l’aula, però tant el concepte de bastida com el de parla exploratòria són molt importants en l’ensenyament a les aules perquè ens proporciona recursos clars per poder desenvolupar-les. Però tal com diu a l’article és un tipus de metodologia

imprescindible per promoure la creació d’eines que ajuden als alumnes tant a la construcció de coneixement com a saber aplicar aquest coneixement.

Per tant, el docent hauria de fomentar activitats on la reflexió hi fos present en tot moment, per tal que els alumnes comparteixin idees, escoltin al seu voltant diferents punts de vista, i sobretot respectin les diverses opinions.

Finalment, dir que les activitats promouen que els alumnes discuteixin en grup sense la presència autoritària del docent, i és important que gràcies a la col·laboració discuteixin conjuntament per tal d’arribar a un acord final. Com he dit anteriorment, aquest article parla d’un aprenentatge basat en el diàleg per tal que els alumnes siguin agents actius perquè el desenvolupament de coneixement en les activitats sigui efectiu.

Idees clau

-L’educació es redueix a la relació entre el professor i un estudiant entès individualment.

-La interacció és un mitjà poderós per pensar i raonar.

-El rol de professor és el d’un guia que usa el diàleg per orquestrar el desenvolupament d’una comunitat de recerca en la qual els alumnes adopten un rol compartit, actiu i reflexiu per a l’aprenentatge. 

Preguntes

-En què consisteix l’aparent desarticulació? Quina relació té amb els termes generalitzador i metacognitiu?

-L’ensenyament dialògic sempre dóna lloc a un discurs compartit entre docent i alumnes i entre alumnes?

Comentari personal

Aquesta lectura m’ha semblat interessant, ja que personalment penso que l’article exposa el que és la visió d’educació. Hem de potenciar el diàleg igualitari entre els membres de tota la comunitat, per a portar a terme un aprenentatge útil.

La lectura m’ha semblat de gran interès, ja que he tingut l’oportunitat d’adquirir nous coneixements, ja que per exemple, no coneixia els conceptes de parla exploratòria o la metàfora de bastida (scaffolding) exposats per l’autor.

M’hauria agradat que hagués profunditzat més sobre el coneixement ritual i coneixement de principis perquè m’ha costat una mica trobar la diferència entre aquests dos, i a vegades no els entenia. Però tot i així, penso que ha sigut una lectura molt enriquidora, ja que he pogut ampliar els meus coneixements des de la perspectiva sociocultural i he après nous conceptes que anteriorment mai havia sentit.

Lectura 1 SEGARRA 2011

RESUM LECTURA

L’article “Habitar l’aula quan la comunicació és essencial” (2011) de Mercè Segarra ha sigut publicat a la revista Guix de l’editorial Graó.

Aquest article parla sobre la importància de les persones i tot allò que habita en una aula educativa.

Així mateix l’autora expressa que l’aula no és només un espai físic sinó un ambient d’aprenentatge on conviuen un grup de persones que formen un col·lectiu. No només comparteixen l’espai sinó que també comparteixen vivències, emocions, sentiments, dubtes...

Sobretot, cal remarcar la importància de la comunicació entre ells així com també entre l’infant i l’adult. Cadascun dels infants és una part important del grup. Per aquest motiu, l’infant sempre s’ha de trobar segur a l’aula per tal de poder expressar-se i viure feliç dins d’un col·lectiu.

Per constatar la veritable essència de tot el que es pot viure dins d’una aula, l’autora narra uns diàlegs d’exemples on els alumnes realitzen diverses activitats.

Per exemple, en uns d’ells podem observar una conversa dels infants a l’hora de realitzar un projecte sobre meteorologia (el pluviòmetre). Aquesta conversació demostra que entre ells s’estableix una bona comunicació, on sorgeixen dubtes i reptes a descobrir. El fet de tenir interès per saber o curiositat per qualsevol aspecte, fa que entre tots arribin a la resposta corresponen a l’interrogant i això comporti un aprenentatge significatiu.

Cal remarcar que per assolir una educació amb aprenentatges significatius, cal que l’alumne sigui partícip i actiu en el procés d’aprenentatge. L’experimentació i l’exploració són primordials per arribar a aquest objectiu educatiu.

A més, els alumnes hauran d’aconseguir un benestar emocional i intel·lectual per desenvolupar la capacitat d’aprendre i que l’educació sigui efectiva.

Una de les frases que més m’ha agradat d’aquesta lectura és la següent: “La mestra organitza i condueix, ofereix informació i orientació i ajuda a conèixer i reconèixer què saben i què han après els infants”.

Aquesta citació fa referència al saber, saber ser i saber estar de la mestra dins l’aula. Cal tenir una mirada amplia i no establir el paper de l’educador/a com a persona que dirigeix un aula sinó com un suport i ajut pels infants a l’hora d’aprendre a aprendre.

Quan vaig fer les pràctiques de segon curs en una escola bressol, vaig haver de fer unes intervencions les quals es basaven en l’experimentació i l’exploració d’elements perquè penso que és una metodologia eficaç per aprendre i a més segueix el model de Maria Montessori. És una psicòloga italiana per la qual sorgeix el mètode Montessori que fomenta la iniciativa i la capacitat de resposta dels infants, així com la llibertat a través d’activitats basat en descobriments.

Els infant són persones capaces i competents, confiar en ells és l’aspecte principal per donar pas a una bona educació.

IDEES PRINCIPALS

-   És important relacionar l’aula com un ambient d’aprenentatge i no únicament com a espai físic ja que dins d’ella hi ha un grup d’infants que es comuniquen, es socialitzen i aprenen no només individualment, també de forma col·lectiva

.

.  Cada infant és diferent, és important l’autoncepte, l’autoestima i la seguretat que cadascú tingui d’ell/a mateixa per tal de poder mantenir un benestar emocional i intelectual per poder aprendre de manera òptima. També cada infant ha sentir la pertinença de grup  per tobar-se còmode i enriquir els aprenentatges.

 

. El llenguatge és una eina lingüística essencial per la comunicació del grup. Gràcies a ell podem expressar allò que volem dir, el que sentim... A més a través del llenguatge podem debatre, aconsellar, establir vincles relacionals...

PREGUNTRES DIRIGIDES A L’AUTOR

®     L’autora quan parla dels aspectes positius que comporta la relació dels alumnes a l’aula, l’enfoca ,pràcticament en la seva totalitat, en l’aprenentatge. Penso que hi ha una mancança d’aspectes relacionats amb els vincles d’afecte que es produeixen entre companys o altres relacions entre iguals, dirigides més des d’un punt emocional. Aquest aspecte també és important a l’hora d’aprendre.

®     En el moment que parla de la importància del llenguatge, enfoca el tema amb el llenguatge verbal i m’agradaria saber de quina manera el llenguatge no verbal o paralingüístic influeix en la comunicació dels alumnes i per tant en els processos d’aprenentatge o activitats que realitzen.

®     En la lectura trobo a faltar quina relació es manté entre la mestra i els alumnes, ja que parla de l’ambient d’aprenentatge, fent èmfasi en els alumnes però no té en compte que a l’ala també es troba la mestra i que es molt importa la interacció dels alumnes amb ell/a.

COMENTARI PERSONAL

Penso que és una lectura amb molts conceptes expressats de forma clara, però trobo que hi mancances explicatives i arguments dels conceptes. Podem observar els exemples que exposa l’autora per constatar la importància de la comunicació a l’aula. En aquests exemples trobem uns diàlegs que  sorgeixen en una aula a l’hora de fer algunes activitat.  En la meva opinió, penso que per entendre el que ens vol explicar, faria falta un anàlisi de les conversacions o fins i tot una comparació entre les mateixes.

Entenc que és una lectura amb poca extensió, però potser si només hagués posat un exemple podria explicar-lo i defensar el seu argument. No és necessari ser exhaustiu amb l’explicació però penso que la publicació ha quedat una mica buida d’argumentació.

Malgrat això, la lectura és òptima si estigués dirigida a un públic sense nocions  d’educació i també aborda diversos termes. Tot i que no els explica gaire, m’ha fet reflexionar i pensar si realment en les aules que jo hi he estat han aparegut o si s’ha aconseguit aquest ambient favorable per l’aprenentatge dels infants. 

Autobiografia lingüística

En primer lloc, pel que fa a les llengües parlades a casa cal dir que parlo el castellà, però de vegades amb la meva germana faig interferències amb el català. Tot i que des de ben petites en el context familiar ens hem parlat en castellà. Ara bé, des de fa un any, pel naixement del meu nebot hem començat a parlar entre nosaltres també en català, ja que amb la meva nora hem parlat sempre en català. No obstant, cal dir que per part de mare són tots i totes catalans i per tant, la llengua més emprada és el català. En canvi, per part de pare provenen tots d’Andalusia i per tant, la llengua que fem servir és el castellà. Tanmateix, a l’entorn escolar des de P-3 fins a Batxillerat la llengua amb la qual em comunicava amb els amics i amigues era el castellà, però a partir de Batxillerat vaig començar a parlar en català, no només a l’escola en els moments de pati i minuts entre una classe i l’altre, si no que també a casa. Ara, hi ha vegades que em comunico en català però em responen en castellà. Per tant, em considero bilingüe.

Per una altra banda, vaig començar a estudiar angles als sis anys fins a Batxillerat, però no considero que el sàpiga parlar i per tant, m’agradaria emprendre de nou classes.

En segon lloc, com tot aprenentatge necessita un temps i per tant, en la seva consolidació vaig fer petits errors com “rompido” en comptes de roto o bé “todoaún” en comptes de todavía. 

DIÀLEG A L'AULA DES DE LA PERSPECTIVA SOCIOCULTURAL

Resum

La teoria sociocultural defensa la idea de la interacció social com a requisit indispensable per a l’aprenentatge. És per això que remarca la necessitat d’aquesta i d’entorns rics i estimulants per tal que els alumnes puguin explorar, plantejar-se preguntes i resoldre problemes. Per tant, és evident que l’alumne no es concep com un agent solitari.

En aquesta interacció entre docent-alumne o alumne-alumne, la persona més capacitada ofereix una bastida (estratègies de suport) per tal de guiar l’aprenent i que seran retirades progressivament (Zona de Desenvolupament Pròxim).

Tharp i Gallimore divideixen el desenvolupament en 4 estadis: guiatge inicial i directe de la persona més capaç; parla cap a l’aprenent, que pren el control sobre el seu aprenentatge; guiatge automàtic i canvis que poden fer tornar als estadis anteriors.

Però tot això es troba descontextualitzat del marc escolar: la institució no és només la relació entre professor-alumne, sinó que busca  que els alumnes aprenguin a cooperar entre ells, en comunitat, mitjançant el diàleg (Zona de Desenvolupament Intermental). I aquí és on trobem la parla exploratòria i la bastida (ajudes per part de l’instructor a l’aprenent). Aquesta última consisteix en: modelar, instruir els estudiants, reduir el seu marge de maniobra, destacar els aspectes més rellevants, preguntar als alumnes, implicar-los, donar-los feed-back, tutelar-los i/o justificar els fenòmens. Totes aquestes accions poden englobar-se en un dels següents moviments: (1) de contingència (el professor és l’únic responsable), (2) de retirada gradual de suport i (3) de transferència de responsabilitat promocionant l’autonomia. S’ha de tenir en compte que la bastida és un procés fluid gràcies a la negociació i la col·laboració entre professor-alumne i que, segons el tipus d’ajuda que es proporcioni, es  fomentarà el coneixement de principis o bé el ritual. El primer és explicatiu, reflexiu i global perquè transcendeix del context, de manera que pot ser aplicable a molts contextos concrets; mentre que el segon és contrari: lligat a un context i de procediment.

Respecte a la parla exploratòria, aquesta consisteix en la crítica constructiva de les idees, que es consideren col·lectivament, i són comprovades i argumentades. A més, la presa de decisions és consensuada. Aquest tipus de parla és important que sigui fomentada a l’escola mitjançant activitats grupals i de reflexió, per tal d’evitar que es produeixin parles disputatives (es mostren els desacords, no s’argumenten les idees i s’actua individualment) i les acumulatives (repeticions i confirmacions sense crítica). Per aconseguir-ho, és necessari explicitar les regles de la parla exploratòria per evitar que se segueixin de manera ritual per part de l’alumnat.

Idees claus

• Sense interacció social no hi ha aprenentatge.
• L’escola ha de buscar un discurs compartit entre el docent i els alumnes mitjançant l’ensenyament dialògic (Zona de Desenvolupament Intermental).
• Fomentant la parla exploratòria i les bastides de tot tipus, es potencia la construcció de coneixement de principis en els alumnes.

Preguntes

• Quina és la diferència entre la zona de desenvolupament pròxim i la zona de desenvolupament intermental?
• Quina és la diferència entre el coneixement de principis i el ritual?

Comentari personal

La lectura m’ha semblat interessant perquè a la universitat ja ens havien dit que la interacció és important en el procés d’aprenentatge però ben bé no sabia el perquè de tot això. Així doncs, m’ha sorprès la seva transcendència perquè, en la meva experiència, el diàleg entre iguals no era gens habitual en el dia a dia escolar. Més aviat ho fèiem en activitats puntuals que interpretàvem com a dies especials en què canviàvem de dinàmica. Sempre he rebut majoritàriament classes magistrals i ara entenc molt el motiu que després de l’examen se’ns oblidés tot el contingut estudiat o que els estudiants que es perdien durant l’explicació no poguessin enganxar-se de nou al procés d’aprenentatge.  

Respecte a la lectura, també he de dir que se m’ha fet una mica feixuga de llegir perquè hi havia alguns fragments que m’han costat d’entendre i de seguir el fil. Personalment, no m’havia quedat clar la diferència entre els dos tipus de coneixements que planteja i el significat de la zona de desenvolupament intermental, és per això que penso que els fragments que fan referència a aquests conceptes podrien ampliar-se una mica més o posar algun exemple per clarificar els significats.  

Després de comentar per grups les quatre lectures, vaig poder comprovar que totes tenien un eix comú: el llenguatge. A més, en totes apareixia la idea que la interacció social afavoreix l’aprenentatge. Una altra idea que va sortir en comentar la tercera lectura i que m’agradaria destacar va ser que donem més importància al llenguatge escrit que a l’oral. Em va sorprendre perquè em vaig adonar que és cert, ja que a mesura que ens anem fent grans l’escriptura està present permanentment a l’escola, mentre que l'oralitat del llenguatge no es practica amb la intenció de millorar-la i perfeccionar-la.

Autobiografia lingüística

PETITES PARAULES

La llengua vehicular en la meva família i amb la qual ens comuniquem és el castellà, ja que tots els membres que hi corresponen provenen d’Andalusia. Pel fet de parlar habitualment el castellà no vol dir que no sàpiga ni tan sols que no faci servir el català. És cert que jo he nascut a Catalunya i a més sempre he rebut una educació basada en la llengua catalana.

Tot i que en la meva vida personal parlo en castellà no se m’atorga com a persona incompetent. Aquest tema és molt concurrent i debatut per alguns professors a la universitat, ja que no tothom accepta i tolera la diversitat.

Cal remarcar la importància de respectar a les persones i la llibertat de drets que manté cadascú. Malgrat això, també n'hi ha professors que respecten aquesta caracterització i per consegüent t’ajuden a millorar dia a dia, tenint en compte que l’educació en Catalunya sempre serà impartida en català. 

Per tant, les llengües que parlo són el castellà, català i l’anglès (en menor mesura).

La primera llengua que vaig aprendre va ser el castellà. Realment he descobert moltes anècdotes de les primeres manifestacions vocals de la meva infància.

Quan tenia tan sols un any i pocs mesos sempre que demanava aigua deia “BABA”, ja que només sabia pronunciar les vocals amb claredat i les consonants més fàcils com la “P” o la “B”.

Seguidament, en comptes de dir YAYA sempre deia “TATA”. La meva mare no entenia el perquè.  A més, no tinc germanes però tinc un germà, encara que mai li he dit “TETE”.

Una de les anècdotes que més em va agradar va ser la següent: Quan tenia tan sols dos anys m’agradava agafar la roba de la mare i tirar-la per la finestra i un  cop la llençava deia: “A TA?” per preguntar on estava la roba, com si no sabés que havia fet amb ella.

Una altra anècdota molt divertida va ser quan era petita i la meva mare em donava una joguina per entretenir-me, si no m’agradava la llençava al terra dient “NO TERO” amb una expressió enfadada.

El llenguatge és un aprenentatge molt complex i tots a la vida ens hem esforçat per desenvolupar aquesta capacitat. Però sempre hem de veure la cara divertida com són les anècdotes per riure i recordar-les, ja que pertany a una etapa molt important de la vida, la primera infància.

Autobografia lingüística

Crec que és important començar la meva biografia lingüística partint de la meva llengua materna, ja que penso que estem condicionats, en primera part de les nostres famílies que ens inculquen la cultura i en segon lloc, el context que ens envolta, en el qual la nostra família també hi és a dins.

La llengua que fem servir dins i fora de casa entre els meus familiars és la castellana, malgrat que un dels meus progenitors, en concret el meu pare, és català. Ma Mare, doncs, és sevillana i em sorprèn molt com ha pogut anar perdent l’accent cada cop més pel fet de viure a Catalunya.

Evidentment, la meva escolarització ha estat sempre en català, i puc dir que pel poc que recordo, no em va costar aprendre-la, avui dia em defenso molt bé i sempre es sorprenen quan dic que a casa parlo el castellà, perquè no se’m nota gens l’accent. Amb aquest fet em fa pensar en la tercera llengua que podria tenir: l’anglès. Si em va costar molt poc aprendre una nova llengua de zero no entenc com l’anglès em pot costar tant, si de fet, l’hem estudiat tota la vida. I em fa replantejar-me si el model educatiu és el correcte i si té l’objectiu de fer aprendre als alumnes o instruir-los de coneixement.

Un moment que recordo peculiar del meu llenguatge és sempre que dinava i tocava arròs a la cubana. Un dia, vaig anar a casa la meva veïna i li vaig dir: “avui menjo arròs a la cunana”, ella reia i em corregia però jo estava com molt tranquil·la de dir el que havia dit, no entrava en raó i de fet, pensava que ho deia bé des del moment zero. És molt graciós recordar-ho ara amb ella, sempre ens fem uns riures.

A part d’això, com suposo que a tothom li passa, quan aprens una llengua nova sempre barreges paraules i et surten barbarismes que són impropis d’utilitzar-los.

Finalment, considero que aquesta biografia es pot relacionar amb la lectura que m’he llegit pel primer dia de l’aula. Per aprendre una nova llengua l’hem d’escoltar, de res ens serveix tenir unes normes gramaticals si no sabem com emprar-la.

Us deixo una imatge de petita on tota la imaginació estava en un primer pla. Redactar aquesta biografia lingüística m’ha fet  recordar moments inoblidables del passat i reflexionar sobre el que realment és important a la vida: el VIURE intensament.

Alba Ramírez Martos

Lectura 1 - Cristina Campos

Habitar l’aula quan la comunicació és essencial, Mercè Segarra

Resum global

En l’article llegit s’exposen uns exemples on s’evidencien les potencialitats d’unes converses d’aula que generen cultura de grup, significats compartits i aprenentatges mutus. Es parla sobre com, converses espontànies o provocades a l’aula, creen contrastos d’idees, opinions i dubtes entre els infants que afavoreixen que ells mateixos generin hipòtesis i conclusions que els porten a adquirir coneixements i aprenentatges de forma individual però també col·lectiva.

Per concretar una mica més, en el text se’ns posa tres exemples de conversa on infants de diferents edats, debaten sobre un tema en concret de forma espontània o induïda per el docent. En ells no només apareixen opinions personals sobre la temàtica en qüestió sinó que també apareixen dubtes, correccions d’uns infants cap a uns altres, expressions personals i intents d’arribar a acords. Les intervencions de la mestra son reduïdes i només es donen per estimular més hipòtesis i generar més debats.

Les conclusions a les quals s’arriba a partir de la lectura van encaminades a la importància de generar un clima que potencií la interacció i les converses entre iguals fins les aules que permetin a cada infant expressar-se lliurament i generar aprenentatges compartits a través del llenguatge, aspecte clau per donar sentit al dia a dia a l’escola.

Idees clau

1. Dels interrogants que es fan els infants en poden sorgir situacions comunicatives que permetin crear coneixements compartits a l’aula.

2. Cal aconseguir un clima determinat de respecte i consideració cap als altres que afavoreixin la comunicació dins de l’aula.

3. Les converses permeten crear significats compartits que generen cultura d’aula.

Preguntes per l’autor

1. A la lectura es fa esment que es requereixen estratègies i pràctica per generar converses que creïn coneixements mutus. Com es poden adquirir aquestes tècniques?

2. Quin hauria de ser el paper del docent davant d’aquestes converses espontànies que sorgeixen a l’aula si aquestes deriven en teories errònies?

Comentari personal

La primera lectura de l’assignatura m’ha semblat interesant per diversos motius. El principal és el fet que estic completament d’acord en la necessitat d’atorgar-li al llenguatge la importància que mereix dins d’un entorn educatiu: tot i que sovint pensem que el procés d’ensenyament-aprenentatge passa exclusivament per la comunicació unilateral docent-discent, està més que demostrat que una comunicació fluida no només de forma bidireccional entre el mestre i el alumne sinó també entre el mateix grup d’iguals, fomenta uns aprenentatges individuals i col·lectius que enriqueixen molt més els processos pels quals passen els infants fins arribar a adquirir coneixements concrets. M’ha agradat que en aquest article s’exemplifiqui com en converses no dirigides i gairebé no induïdes per cap adult, els infants son capaços d’expressar les seves idees i arribar a acords sobre quelcom, tenint en compte les opinions dels altres en tot moment. Penso que, a les aules, tots i totes hauríem de deixar cabuda a aquestes estones de diàleg i debat per afavorir la cultura d’aula de la qual parlava més amunt i per donar a cada infant la oportunitat de fer-nos arribar les seves idees, les seves inquietuds, els seus pensaments i la seva forma individual de veure la realitat per, d’aquesta manera, crear-ne una de conjunta.  

Biografia lingüística.

La meva biografia lingüística ha passat per moltes etapes al llarg de la meva vida.

Des de que vaig nèixer em van parlar en castellà ja que la meva familia prové 

d'Andalusia i portava poca anys visquent a Barcelona en aquell moment.

Això em va passar amb la meva familia paterna con amb la materna ja que 

he tingut amb ella converses amb castellà però amb accent andalús. 

Tot va cambiar amb l'arribada de la meva cuidadora Anna, una noia catalana 

que havia estudiat magisteri i cuidava del meu germà i de mi tot parlant-los en català. 

Això jo va pactar amb els meus pares ja que ells eres conscients de la necessitat que

 teníem d'aprende català. 

Vam començar a aprendre paraules i, finalment, a P-3 ja ens defensàvem molt bé 

parlant català tot i que en molts moments es produïen interferències lingüístiques 

usant  paraules en català quan parlava castellà i a l'inrevès.

Anys més tard vaig començar a estudiar altres llengües. Primerament, anglès que 

vam començar a P-5 però el nivell no era gaire bo i els meus pares van decidir 

apuntar-me a una acadèmia. Quan vaig canviar d'institut per realitzar el Batxillerat, 

em  van donar la opció de fer l'itinerari de llengües i va ser així com vaig dominar 

l'italià i el francès tot i que no de practicar-los estic oblidant tot el que sabía. 

En aquests moments, vull reprendre les classes d'anglès per marxar a fer un erasmus 

al quart  any de grau. 

Autobiografia lingüística

Els nostres idiomes i la nostra manera de parlar ve condicionada per d’allà on venim, per això crec oportú iniciar la meva autobiografia lingüística explicant d’on són els meus pares i d’on sóc jo.

El meu pare va néixer a Puertollano però es va criar a Castelló, a casa seva sempre s’ha parlat en castellà, però ell també sap valencià, ja que durant els anys que va viure allà es va relacionar amb gent que parlava aquesta llengua.

Amb ell i la família de part de pare sempre he parlat en castellà.

La meva mare és de Menorca i s’ha criat allà. Els dos pares parlaven menorquí, que és la llengua que parlo amb ella, els meus germans i la família de part de mare. El menorquí és la llengua que parlo habitualment.

Jo vaig néixer a Castellón, i als 4 anys ens vam anar a viure a Menorca, així que tota la meva escolarització sempre ha estat en menorquí.

A l’escola fèiem classe de català, i conec les normes gramaticals i ortogràfiques, però oralment sempre he fet classe en menorquí. També entenc el català estàndard perquè he vist molta televisió en català, he llegit molts llibres en català i m’he relacionat amb molta gent que parla aquest dialecte, no només ara que visc a Catalunya, sinó tota la vida, ja que al meu poble estiuegen molts catalans.

Pot semblar que no, però parlar un dialecte diferent a l’estàndard crea moltes confusions. Des de petita he tingut problemes per fer-me entendre fora de les Illes Balears si parlo en Menorquí.

Quan era petita, vaig voler fer gala de la meva autonomia i comprar sola una ampolla d’aigua a Castelló, que en menorquí es diu “botil d’aigu”, i òbviament no em van entendre i va haver de venir la meva mare a explicar que volia una “botella de agua”.

I d’històries com aquestes en tinc varies, no només de quan era petita. Ara encara em trobo gent que no m’entén (o no em vol entendre), com per exemple quan demano un “panet sense tomàtic”.

La majoria de les meves anècdotes són de gent no menorquina que no m’entén perquè segons els meus pares (jo no ho recordo) mai he tingut dificultats a l’hora de parlar, i tot i parlar dos idiomes a casa i veure la televisió en un dialecte que no és el que parlo habitualment. Sempre he tingut molt clar amb qui es parla cada idioma.

A més del menorquí, el català i el castellà, des de 1r de primària fins a 4t d’ESO he donat classes d’anglès, però no és un idioma que domini. Sóc molt conscient de la importància que té i sé que hauria de buscar algun recurs per millorar, però ara per ara no he trobat el moment de fer-ho.

En conclusió, puc dir que sóc una persona bilingüe i estic orgullosa de parlar el dialecte que parlo, i tot i que des de que visc aquí he hagut de fer un esforç per adaptar el meu parlar, no vull deixar mai de parlar-lo.

Rebeca Millo Villalonga

DIÀLEG A L'AULA DES DE LA PERSPECTIVA SOCIOCULTURAL - FONTICH 2011

ERICA SERRANO ANTEQUERA

RESUM GLOBAL

Des del punt de vista i la teoria sociocultural, l’escola ha de guiar el desenvolupament dels infants ja que l’aprenentatge no es l’adquisició d’un conjunt de sabers independents del context sinó un procés de socialització en forma de parla i comprensió d’una cultura. Per això, és necessari que els professors guiïn als aprenents cap a un nivell de comprensió en un primer moment perquè puguin aprendre a ser autònoms a mida que es desenvolupen intel·lectualment (ZDP).

Per portar això a terme podem diferenciar dues nocions basades en el discurs compartit entre docent i alumne.

La primera noció s’anomena processos d’ajut o bastida, la qual es basa en ajudar a l’aprenent a partir de nou estratègies relacionades amb tres moviments: de contingència, és a dir, el professor es mostra responsiu en relació al nivell de l’alumne; de reiterada gradual de suport, és a dir, en proporció inversa al nivell d’autonomia de l’aprenent; i de transferència de responsabilitat i promoció de l’autonomia, és a dir, construir per part de l’aprenent patrons de conducta independents.

Pel que fa a la segona noció, la parla exploratòria, es basa en que el professor no intervé i deixa que els alumnes s’impliquin, encara que sempre té el control el professor i realitza preguntes perquè els diferents alumnes siguin capaços de trobar una resposta. Encara que no totes les interaccions a l’aula són igual de productives ja que moltes vegades les interaccions dels alumnes no es troben centrades en la tasca i el grup no arriba a cap acord o solució.

A més, en la parla exploratòria també trobem diferents tipus de parla entre alumnes i professors: la parla disputativa, és a dir, els participants actuen de forma individualista i mostren els desacords; la parla acumulativa, és a dir, els participants construeixen coneixement en comú de forma positiva; i la parla exploratòria, és a dir, els participants s’impliquen críticament i constructivament amb les idees dels altres.

IDEES CLAUS

•  Realitzar pràctiques educatives basades en l’observació del món
• Entorn ric i estimulant
• L’aprenentatge no és un conjunt de saber independents
• La bastida serveix per guiar a l’alumne fins que sigui autònom
• És importants que els alumnes expressin les seves opinions i idees (Parla exploratòria)

PREGUNTES A L’AUTOR

• Es pot aconseguir treballar i aprendre a partir de la parla exploratòria?
• Com portaríem a terme la parla exploratòria en un aula com la universitat amb tantes persones?

COMENTARI PERSONAL

Penso que és interessant poder veure i tractar les altres lectures ja que he pogut veure que encara que cadascuna parla del llenguatge i de com ens comuniquem, Cada lectura es troba centrada en un àmbit concret. Per exemple, la meva companya al presentar la lectura 2 de Ruiz Bikandi, U. “Conversar con los niños” m’ha fet veure que la seva lectura anava dirigida a les capacitats i habilitats del llenguatge i encara que la lectura de Fontich 2011: Diàleg a l’aula des de la perspectiva sociocultural l’he trobat molt interessant per les dues nocions que presenta, les quals mai havia sentit, la lectura de les capacitats i habilitats del llenguatge m’ha cridat especialment l’atenció.

Font de la imatge: http://psicovic.net/?p=784

“HABLAR EN CLASE – APRENDER LENGUA” - Laia Pérez Montaño

 ¿QUI ÉS ANNA CAMPS?

Anna Camps és una catedràtica de la Didàctica de la Llengua a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha dirigit diferents projectes d’investigació sobre l’ensenyament i la llengua i és autora de llibres sobre l’ensenyança de la lectura, de la composició escrita i de la gramàtica

                  ARTICLE

L’article parla de la llegua oral a la vida escolar.

A les societats alfabetitzades, a l’escola es generen diferents discursos que s’especialitzen segons la finalitat que es persegueix. Per tant, hi ha una doble cara del llenguatge oral: parlar i escoltar (contes, monòlegs del mestre...)

Funcions de la llengua oral a l’escola

• Parlar per regular la vida social escolar: assemblees.
• Parlar per aprendre i per aprendre a pensar: diàlegs.
• Parlar per llegir i escriure: lectures.
• Parlar per aprendre a parlar: contes, cançons.

El llenguatge escolar pot ser estudiat de manera explicita (fer debat) o implícita (comentar un text). L’aprenentatge clàssic de la llengua es basa en la llengua escrita en format formal i passa en segon lloc la llengua oral.

Amb la LOE i les competències  es pot comprovar una mirada mes amplia de la llengua  (comprensió i expressió oral, comprensió i expressió escrita).

Entrenar a l’aula practiques discursives és portar a terme l’aprenentatge de la llengua tenint en compte la competència global de “Saber fer” i d’aquesta manera s’interrelacionen les activitats de producció escrita amb la comprensió verbal.

S’ha de relacionar la llengua i l’aprenentatge d’aquestes per mantenir els infants motivats en seguir aprenent sobre aquesta.

IDEES CLAUS

Han de prendre importància tots els àmbits de la llengua, tant l’oral com l’escrit; i tots els formats, formal e informal.

*      S’ha de veure la llengua des de una visió més global i no com a competències especifiques i aprenentatges compartimentats.

*      Relacionar l’aprenentatge de la llengua amb la vida dels infants.

PREGUNTES AL AUTOR/A

Com un educador pot veure si està donant prioritat a la llengua escrita davant de la llengua oral?

si hem de deixar que els infants s'interessin per la lecto escriptura, si algun no s'interesa que fem?

Font d'imatge: https://lamenteesmaravillosa.com/10-beneficios-de-aprender-un-segundo-idioma/

Autobiografia lingüística

La meva biografia lingüística mostra interferències entre el català i el castellà. És a dir, des de ben petita he parlat aquestes dues llengües indistintament. Amb el meu pare ens comuniquem amb castellà. En canvi, amb la meva mare i els meus germans la llengua més emprada és el català.

Cal destacar que, amb la meva família paterna usem el castellà com a llengua principal. A més, també he pogut gaudir de converses en gallec, ja que el meu avi és nascut a Galícia. No obstant això, no sé comunicar-me amb aquesta llengua, encara que l'entenc força bé.

Altrament, és important esmentar el meu coneixement de l'anglès gràcies a l'escola i l'estudi d'aquesta llengua en diferents acadèmies.

Com he comentat amb anterioritat, el català i el castellà els vaig aprendre indistintament des de ben petita. Aquest aprenentatge simultani va donar lloc a interferències com la següent. Tenia aproximadament cinc anys quan acostumava a dir "jamó", en lloc de pernil. En aquest moment, els meus pares van haver de lluitar perquè uses la paraula pernil. A més, al llarg de la meva educació van haver d'intentar que no es produïssin més interferències com aquesta.

En conclusió, em considero una persona bilingüe, ja que des de ben petita he après dos idiomes a la vegada. A més, cap als deu anys vaig començar a estudiar anglès. Personalment, em sento afortunada perquè he pogut gaudir de l'aprenentatge de diferents llengües, cosa que facilita la mobilitat pel món. 

Habitar l’aula quan la comunicació és essencial, Mercè Segarra- Marina Chica

Habitar l’aula quan la comunicació és essencial

Mercè Segarra

L’aula és un espai en el qual interactuen diferents maneres de pensar, viure i ser on cada individu ha de poder desenvolupar les seves capacitats al màxim. El desig de fomentar l’aula va més enllà de compartir espais, és crear un llenguatge comú i un coneixement compartit que configuri una cultura d’aula determinada. La comunicació és una de les protagonistes de l’aula ja que existeixen diferents converses: de saber, sobre vivències... I, gràcies a aquestes podrem construir noves idees d’allò que ens envolta.

CONREU DEL SABER: LA CONVERSA PER CONTRUIR EL CONEIXEMENT.

Cada aula és un espai on l’ infant ha de trobar seguretat per a seguir descobrint i aprenent. En aquest s’hi creen interrogants que poden anar oferint situacions de comunicació per anar construint coneixements comuns i, així, generar una cultura d’aula. << El llenguatge és un instrument per realitzar una activitat intel·lectual conjunta>>. A partir d’una situació en una aula, l’autora ha pogut comprovar la importància de la conversa i del paper de la mestra com a organitzadora i conductora i com ofereix informació i orientació. Per tant, aquests alumnes han comprovat com el llenguatge permet la construcció de xarxes de coneixement, la resolució de problemes i el creixement com a persones.

CONREU DE LES EMOCIONS. LA CONVERSA AMB LA MIRADA.

L’aula és un espai d’expressió lliure, on la reflexió en veu alta permet compartir sentiments i vivències, que enfortiran la pròpia identitat i el sentit de pertinença a un grup. Cada infant s’ha de sentir segur a l’aula. A més, les converses constitueixen una font de coneixença mútua.

Penso que és molt interessant aquest article ja que parla de la importància de comunicar-nos a través del llenguatge de manera oral. Aquet llenguatge pot ajudar als infants a formar-se nous interrogants i a respondre aquests compartint el nou coneixement que aquests poden aprendre. En relació al textos que han compartit les meves companyes amb mi, crec que estaven molt relacionats i que aquesta comunicació pot ajudar als infants a no només créixer a nivell intel·lectual sinó a créixer com a persones compartint experiències i vivències.

També m'ha agradat un dels interrogants que ens hem plantejar a nivell grupal: en el cas de que els infants es trobin aprenent a través de la seva comunicació, en el moment en que es trobin en un moment erroni del coneixement, en quines circumstàncies la mestra s'ha de mantindre al marge o actuar per ajudar als infants?

Idees clau :

-      - La conversa ens permet fer un exercici constant del llenguatge.

-      - Les converses ens fan construir un coneixement comú.

-   - La conversa ens permet parlar de sentiments i experiències comprenent-nos a nosaltres mateixos i als altres.

Preguntes a l'autora:

Quina és l’actitud que ha de tenir una mestra dins d’una aula on es vol promoure la construcció de coneixement a partir del descobriment?

A què se li ha de donar més importància, al conreu del saber o al conreu de les emocions? 

Font: https://www.tarragona.cat/cultura/agenda/2014/febrer/els-nens-tambe-parlen-claus-per-escoltar-los-per-fernando-barreneche-i-laura-kait

Autobiografia lingüística

La meva llengua materna és el castellà. Cap membre de la meva família parla en català i, per tant, fins que no vaig començar l’escola bressol a l’etapa de 2-3 anys no vaig començar a sentir el català de manera habitual, i després ja al parvulari i durant tota la meva escolarització he interioritzat totes dues llengües.

Cal destacar que sóc filla única i que els meus pares són sords de naixement, per tant la meva família pensava, en un primer moment, que jo podia néixer sorda. Quan es van adonar que no era així, van voler estimular-me molt pel que fa al llenguatge ja que creien que al tenir els pares sords necessitava que em parlessin molt, tant els avis com tiets, per aprendre a parlar correctament.

La meva avia m’ha explicat que, quan jo tenia un any i pocs mesos, va venir a casa una dona que era mestra a fer-me un estudi que necessitava i va dir que jo anava molt avançada pel que fa al llenguatge.

Amb dos anys o una mica abans ja vaig començar a entendre que els meus pares eren sords i em comunicava amb ells mirant-los a la cara i dient-los algunes paraules o fent-los gestos. Va ser a partir dels tres anys que ja m’entenien millor perquè vocalitzava molt més i tenia un repertori molt més ampli de paraules.

No sé amb quina edat exactament però al voltant dels dos o tres anys deia paraules com “pimos” per referir-me a “primos” o “merlusa” per anomenar a una “medusa”.

Amb quatre anys vaig fer un amic de la meva mateixa edat (ens portem només dos dies) a la casa on estiuejo habitualment i en el moment de conèixer-nos, la seva mare va preguntar a la meva àvia que si em portaven a algun lloc per aprendre a parlar, ja que li sobtava molt que jo parlés tant i millor que el seu fill, tenint la mateixa edat. La meva àvia li va dir que no, que no em portaven a cap lloc per aprendre’n, simplement em parlaven molt.

També hi ha una paraula que jo deia malament durant molt de temps que era “inglesia” en comptes d’”Iglesia”. Fins que no vaig ser més gran, amb uns 8 anys, no vaig rectificar-ho jo sola, després d’adonar-me que no ho deia bé. Suposo que ningú m’ho va dir perquè no es van adonar que ho deia malament.

No he pogut recopilar moltes anècdotes degut al fet que sempre he viscut amb la meva mare i, al ser sorda, no s’adonava del meu progrés lingüístic o de possibles errors que jo feia. Amb el meu pare passava poc temps i tenia la mateixa dificultat, ja que també és sord. Ell volia ensenyar-me llengua de signes per poder comunicar-se millor amb mi però la meva mare no l’hi permetia.

Per concloure, podria dir que el fet que els meus pares hagin sigut sords m’ha fet desenvolupar moltes altres capacitats com ser més observadora; més atenta; mirar més a la cara per parlar; vocalitzar i pronunciar millor; poder llegir els llavis sense veu; ser més sensible als sons, és a dir, escoltar més en algunes ocasions; i autogestionar les meves emocions d’altres maneres com, per exemple, cantant, ja que ningú podia escoltar-me.

Autobiografia Lingüística

Autobiografia lingüística

Des de que vaig néixer m’he estat criant en ambients de parla castellana. La meva mare és Cordovesa i el meu pare, tot i que ha nascut a Catalunya, té arrels andaluses i ha passat part de la seva vida treballant en les terres del seu pare en la província de Córdoba, quan va conèixer a la meva mare. Un cop es van casar van venir a viure a Catalunya perquè el meu pare tenia treball aquí. Jo vaig conèixer i aprendre el català a l’escola, i l’utilitzava per comunicar-me amb els professors i algun company català, tot i que sempre he acostumat a relacionar-me en castellà amb els meus amics i sobretot amb la meva família, ja que tota parla castellà i andalús.

A l’escola també vaig prendre contacte amb l’anglès, una assignatura que se’m va fer difícil a la primària perquè no m’agradava i que va passar a agradar-me bastant a la secundària quan realment hem vaig posar.

Amb tot això, hem considero una persona bilingüe: capaç de mantenir una conversa tant en català com en castellà, tot i que reconec que em resulta més fàcil expressar-me en aquesta última a nivell oral. A més, com la meva mare parla en Andalús i de tant en quan anem al seu poble a visitar a la família, jo he incorporat al meu idiolecte varies expressions de la zona. Per últim, pel que fa a l’anglès, vaig agafar un bon nivell al llarg de la ESO i del Batxillerat, però no hem considero ni molt menys una persona trilingüe, tot i que m’encantaria reprendre els meus estudis anglesos per arribar a ser-ho.

Per acabar la meva petita autobiografia, tot i que he preguntat als meus pares, no he trobat cap anècdota destacable al llarg del meu aprenentatge del castellà i el català. L’únic que m’ha dit la meva mare és que hi havia alguns sons que em costava dir al principi i que els ometia, com el so de les dues consonants “bl” o “br”, la qual cosa suposo que és normal. Per exemple, hi ha un vídeo de quan era petita a on agafo una flor i  surto dient “ una fo amailla”.