Biografia lingüística

És meravellós veure la varietat de llengües que hi ha en el nostre planeta. A més, si les mirem detingudament, podem veure tota la riquesa que tenen cadascuna d’elles. Gràcies als diferents idiomes ens podem comunicar i relacionar amb altres persones.

Les meves llengües maternes són el català i el castellà. Per una banda, la llengua que sempre he utilitzat per comunicar-me amb la meva mare ha estat el català. També amb el meu tiet, és a dir, el seu germà, i la seva família. En canvi, per una altra banda, amb el meu pare i la seva família, la llengua vinculant era el castellà. Per tant, molts cops m’he fet un embolic amb moltes paraules. Per exemple, estava parlant en castellà i em sortien paraules en català. Cal dir, que avui en dia, hi ha paraules que encara em segueix passant.

Per començar la meva biografia lingüística, cal destacar que era una nena que va començar a parlar més tard. Segons la meva mare era molt expressiva amb la cara i no calien paraules per comunicar-me amb els altres. Tot i això, vaig desenvolupar molt bé el llenguatge verbal. La primera paraula que vaig dir va ser <papa>.

A l’Escola la llengua que utilitzava era el català, tant per dirigir-me als mestres com per comunicar-me amb els meus amics. Així doncs, sempre m'he expressat millor en català.

Tot i això, quan vaig canviar de centre per fer l’ESO i el batxillerat, vaig veure que la majoria de gent es comunicava en castellà. Per tant, vaig començar a parlar amb els meus nous amics en castellà. A mesura que avançava el temps, em vaig anar sentint molt còmoda parlant en aquesta llengua.

Pel que fa a les llengües estrangeres, vaig començar a fer angles amb 3 anys i el meu nivell era molt bo. Però quan vaig començar el batxillerat ho vaig deixar de banda. Així doncs, el meu nivell d’angles ha disminuït significativament. Tot i això, tinc moltes ganes de reprendre aquest idioma.

A més, durant tres cursos de l’ESO vaig estar estudiant francès. Però cal dir, que ja no me’n recordo pas. Per tant, avui en dia, no el parlo i no sabria expressar-me de manera correcta.

L’anècdota que més recorden els meus pares és que quan era bastant petita, jo sentia que la gent li deia <Jose> al meu pare, és a dir, pel seu nom. Així doncs, en comptes de dir-li <papa>, li deia <Jose>. El més graciós és que el meu pare se sentia malament, perquè ell deia que l’altra gent pensaria que no era la seva filla. I sempre s’apropava a mi i em deia: “Sóc el papa. Jose és el meu nom, però em pots dir papa”. De mica en mica, ho vaig començar a canviar. I ara quan ho recordem, ens fa molta gràcia.

Marina Vázquez Blanco