AUTOBIOGRAFIA LINGÜÍSTICA
A casa som 5: el
pare, la mare, els meus dos germans i jo. El meu pare és saragossà i la meva
mare catalana, però sempre hem parlat castellà a casa i amb la resta de la família.
Els meus germans i jo hem anat a la mateixa escola durant infantil, primària i
secundària i allà les classes s’impartien en català, per tant, considero que som
bilingües. És curiós que, tot i ser catalana la meva mare, he escoltat moltes
més vegades parlar català (o defensar-se) al meu pare que a ella. Quan a les llengües
estrangeres, he estat molts anys estudiant anglès a les escoles on he anat,
però és una llengua que no m’acaba de cridar l’atenció, tot i que no se’m dóna
malament. Aquest idioma és una assignatura pendent que tinc; sóc conscient de
la importància del domini d’altres llengües, i no m’agradaria que se’m “tanquessin
portes” (tant en el món laboral com en la vida personal) per aquest motiu.
Recordo ser una
nena que de petita sempre he estat molt espavilada, molt xerraire, d’aquestes
que de vegades els mestres li havien de dir que callés (i crec que de vegades
encara em passa). M’agrada compartir les meves vivències, experiències,
sentiments, emocions, compartir moments i, que millor forma de fer-ho que a
través del llenguatge?
Com a anècdota,
recordo que el meu germà gran sempre m’explica que quan tenia uns 3 anyets va
venir una amiga seva a saludar-me. Diu que ella només em va dir: “¡Hola Claudia! ¿Qué tal estás? Cuantos
años sin vernos...”, i jo no podia parar de repetir: “Lata de atún, lata de atún, lata de
atún”. Avui dia ens seguim rient d’aquell dia, però cap de nosaltres hem
aconseguit esbrinar què és el que jo volia dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada