Biografia Lingüística

Actualment parlo dos idiomes: el català i el castellà. És cert que em defenc molt bé amb l’anglès, però no tinc cap títol que ho acrediti. Tanmateix, fa tres anys que he deixat d’anar a l’acadèmia, i m’he adonat que he perdut una mica el costum de parlar-ho, o com a mínim, ara em fa més vergonya.

Pel que fa a la meva família, puc dir que els meus avis, pares i tiets són nascuts a Andalusia. Som una família força gran, amb molts cosins i cosines, però tots nascuts a Catalunya. Els meus pares però, van arribar a aquí amb dotze anys, i per tant, han crescut a terres catalanes. Tot i així, a casa sempre hem parlat el castellà, i amb la resta dels meus familiars també.

És per aquest motiu que el meu primer dia a l’escola, al curs de P3, la meva mare va explicar-li a la mestra la meva situació: una nena envoltada de gent castellanoparlant, que com que aquell que diu, no havia sentit mai el català. La meva mare no s’ho creia, quan quatre dies després, em va escoltar parlar amb els meus companys de classe. Amb només quatre dies, vaig ser capaç d’aprendre a parlar el català. És obvi que no puc saber-ho tot d’aquest idioma en quatre dies, però era totalment capaç de mantenir una conversació extensa en català. Donada aquesta situació, l’educadora va recomanar a la meva mare que m’apuntés a algun altre curset d’idiomes per a que desenvolupés aquesta virtut, però malauradament,no vam trobar acadèmies d’anglès per a nens i nenes tan petits sinó que començaven als sis anys. Així ho vaig fer, des dels sis anys porto estudiant anglès, i estic molt penedida de no haver continuat fent-ho. a més, tinc una petita anècdota amb aquest idioma, i és que quan no sabia com es traduia una paraula, sempre hi afegia la terminació "tion" (que es pronuncia "eishon"). La qüestió és que per dir "tobogan" vaig dir "toboganeishon".

D’altra banda, estic molt orgullosa d’una cosa, i és poder parlar castellà sense que se’m noti l’accent català, i poder parlar català sense que se’m noti l’accent castellà. Molt gent catalanoparlant, quan em coneix no es creu que a casa parli castellà, perquè consideren que tinc una pronunciació molt bona. Normalment, acostumen a haver-hi interferències entre les dues llengües, tant pel que fa a fonètica com a vocabulari, i en el meu cas, em considero afortunada.

En relació a això i a l’assignatura d’estratègies discursives de l’any passat, m’agradaria destacar un comentari que em va fer la professora. Ella va considerar, a través d’una exposició que vam realitzar, que tinc un pensament molt ràpid, i que a més se’m donen bé els idiomes pel motiu que acabo d’explicar. És per això que em va recomanar que em plantegés fer el grau de traducció simultània, però el cert és que crec que he nascut per a la professió de mestra, i és al que em vull dedicar per tota la meva vida. 

Andrea Portero