Autobiografia lingüística

PETITES PARAULES

La llengua vehicular en la meva família i amb la qual ens comuniquem és el castellà, ja que tots els membres que hi corresponen provenen d’Andalusia. Pel fet de parlar habitualment el castellà no vol dir que no sàpiga ni tan sols que no faci servir el català. És cert que jo he nascut a Catalunya i a més sempre he rebut una educació basada en la llengua catalana.

Tot i que en la meva vida personal parlo en castellà no se m’atorga com a persona incompetent. Aquest tema és molt concurrent i debatut per alguns professors a la universitat, ja que no tothom accepta i tolera la diversitat.

Cal remarcar la importància de respectar a les persones i la llibertat de drets que manté cadascú. Malgrat això, també n'hi ha professors que respecten aquesta caracterització i per consegüent t’ajuden a millorar dia a dia, tenint en compte que l’educació en Catalunya sempre serà impartida en català. 

Per tant, les llengües que parlo són el castellà, català i l’anglès (en menor mesura).

La primera llengua que vaig aprendre va ser el castellà. Realment he descobert moltes anècdotes de les primeres manifestacions vocals de la meva infància.

Quan tenia tan sols un any i pocs mesos sempre que demanava aigua deia “BABA”, ja que només sabia pronunciar les vocals amb claredat i les consonants més fàcils com la “P” o la “B”.

Seguidament, en comptes de dir YAYA sempre deia “TATA”. La meva mare no entenia el perquè.  A més, no tinc germanes però tinc un germà, encara que mai li he dit “TETE”.

Una de les anècdotes que més em va agradar va ser la següent: Quan tenia tan sols dos anys m’agradava agafar la roba de la mare i tirar-la per la finestra i un  cop la llençava deia: “A TA?” per preguntar on estava la roba, com si no sabés que havia fet amb ella.

Una altra anècdota molt divertida va ser quan era petita i la meva mare em donava una joguina per entretenir-me, si no m’agradava la llençava al terra dient “NO TERO” amb una expressió enfadada.

El llenguatge és un aprenentatge molt complex i tots a la vida ens hem esforçat per desenvolupar aquesta capacitat. Però sempre hem de veure la cara divertida com són les anècdotes per riure i recordar-les, ja que pertany a una etapa molt important de la vida, la primera infància.