Autobiografia lingüística

La meva llengua materna és el castellà. Vaig començar a parlar a una edat comuna, però el meu vocabulari avançava a passes gegants. En poc temps em vaig tornar hiperlèxica. Tot i així, recordo que hi havia una paraula que em costava molt pronunciar: Telecupón, nom del programa que presentava la Carmen Sevilla sobre la loteria. Jo deia Telecucón, provocant algunes rialles tendres.

La situació es va complicar una mica amb l’arribada del català a la meva vida, a través de l’escola. Van aparèixer les combinacions: jo no sopava pollastre arrebossat, jo sopava carne verd, perquè el pa ratllat portava julivert i es veien puntets d’aquest color; tampoc no estava el cel ennuvolat, o el cielo nublado: hi havia sol i nublo. A vegades, això sí, deia sol i núvol entremig de moltes paraules en castellà.

També van sorgir catalanismes al castellà, com: rayolas, michetas (de futbol), prestaches i monchetas. Catalanismes motivats, en part, per la meva mare.

Ja a sisè de primària, recordo que a vegades confonia paraules semblants, com per exemple, casualitat i curiositat. T’ho he preguntat per casualitat... Curiositat, em corregia jo mateixa.

Aquell mateix curs, volia dir-li a la meva tutora que la trobaria a faltar, però mai havia sentit l’expressió echar de menos en català. Per intuïció, vaig intentar encertar-ho: et ficaré de menys, li vaig dir. Ella em va corregir i jo vaig sentir una mica de vergonya.

Pel que fa a les llengües que parlo, com he esmentat abans, la meva llengua principal és el castellà. En aquest idioma tinc bones capacitats lingüístiques i és el que majoritàriament utilitzo per escriure tot allò que em ve de gust.

El català el parlo dins un context estudiantil; en la meva infància, també amb un familiar, però va morir quan jo complia els onze anys. Segons l’Autònoma, tinc un nivell de C1, però jo noto com perdo comoditat en l’expressió oral i com l’escrita em comença a generar uns dubtes que abans no tenia.

A més, parlo anglès des que vaig començar l’escola, encara que no sé quin nivell tinc. L’utilitzo a la feina, però fa molt de temps que no practico l’expressió oral i noto com mica en mica em costa més el pensament de conversió lingüística instantània.

Per últim, amb disset anys vaig començar l’aprenentatge autodidacta del japonès. Encara segueixo en aquest camí, però no podria esbrinar en quin punt estic. No sé si dir nocions, si nivell bàsic... Perquè les qüestions de conversa més habituals no les sé dominar del tot, però en canvi, sí sé vocabulari més avançat. Això ha estat a causa de les meves traduccions de cançons i de la meva escolta en les veus japoneses dels animes.