Biografia lingüística

La meva relació amb les llengües va començar aviat, ja que des de ben petita he mostrat interès per comunicar-me amb els altres de la millor manera possible i, per tant, dominar la meva llengua era la manera més òptima d’aconseguir-ho.

Un dels aspectes que més m’ha condicionat arreu de la meva vida és el fet de tenir una germana bessona, i doncs, pel que fa a la llengua també. Tant els meus pares com altres familiars sempre han destacat les grans converses que teníem ambdues des d’una edat molt primerenca, arribant al punt de fins i tot parlar estant soles. Per tant, penso que el fet de tenir a algú amb qui he compartit tots els meus aprenentatges i tots els meus avanços ha condicionat a què entre les dues poguéssim aconseguir molts més reptes lingüístics, ja que el que sabia li ensenyava a l’altra i al contrari.

Pel que fa a les llengües, fins que vaig començar la meva escolaritat al curs de P3 no havia tingut cap contacte directe amb el Català, ja que tota la meva família i les amistats només parlaven Castellà. Això és degut al fet que la meva família és d’origen andalús: en el cas del meu pare, tant ell com la seva família són de Villanueva de Còrdova, d’un poble de la província cordovesa, i no va ser fins que el meu pare va tenir 2 anys i mig que van decidir venir a viure a Catalunya. Pel que fa a la família de la meva mare, el seu pare és de Villanueva del Trabuco i la seva mare del Rincón de la Victoria, ambdós pobles de la província de Màlaga, encara que ella si que va néixer aquí a Catalunya. Per tant, el principi de la meva vida lingüística va ser únicament mitjançant el Castellà. Tot i això, els meus pares sempre ens han explicat que no vam tenir cap problema en introduir el Català a la nostra vida, ja que a les dues ens encantava anar a l’escola i aprendre coses noves, en aquest cas, una llengua nova. Des de llavors, únicament hem conviscut amb el Castellà i el Català, fins que vam cursar 3r de primària i van introduir l’anglès a les nostres aules.

Actualment, penso que l’anglès és totalment necessari per a la meva vida laboral, i és per això que fa tres anys que vaig durant 3 hores setmanals a una acadèmia, per tal d’aconseguir el nivell necessari, ja que aquest actualment és bastant bàsic.

Penso que un dels aspectes que més m’han ajudat a dominar la llengua i fer-ne ús d’aquesta tot el que pugui i més, és el fet que em trobo dins d’una família en la qual una de les coses que considerem més importants és la comunicació. És a dir, estic acostumada des de petita en què no s’ha d’ocultar res, que en aquesta casa ens expliquem tant les coses bones com les dolentes sempre, que és necessari un cert temps al dia per parlar entre nosaltres. Avui en dia, el fet de tenir 21 anys i de tenir una vida molt diferent de la de la meva bessona i a la dels meus pares, provoca que siguin escassos aquests moments, per la falta de temps, i és per això que aprofitem qualsevol moment per dur-lo a terme.

Per últim i pel que respecte a l’anècdota amb la llengua, sempre recordaré aquella primera classe d’anglès, en la qual vaig passar una vergonya horrible per culpa de la meva tieta, una de les germanes de la meva mare. El fet és que des de ben petites, a la meva tieta sempre li ha encantat “parlar-nos i cantar-nos en anglès”, o això era el que jo pensava fins aquell moment. Per tant, tant la meva germana com jo li dèiem en moltes ocasions que ens ensenyés a parlar en anglès, que ella en sabia molt i així nosaltres també podríem parlar com ella. Un bon dia, se li va ocórrer inventar-se una sèrie de paraules que segons ella eren els números de l’u al deu i nosaltres ens els vam aprendre tal com ella ens deia. En arribar a aquella primera classe d’anglès a l’escola, la mestra va preguntar si algú sabia dir alguna cosa en aquell idioma i jo ràpidament vaig aixecar la mà per dir que jo sabia comptar i vaig dir-los en veu alta. En acabar, la mestra em va dir rient que això m’ho havia inventat i tothom va riure amb ella. Recordo que vaig estar 3 dies enfadada amb la meva tieta per haver-me enganyat tan bé durant tants anys! Ara ha passat a ser una anècdota divertida i encara avui continua “parlant” amb anglès amb els meus cosinets petits.