Biografia lingüística - Cristina Campos

Biografia lingüística

A casa, des de sempre, em parlen en català. És curiós que això sigui així perquè entre els altres membres de la meva unitat familiar l’idioma predominant és el castellà.

No tinc germans i fins que va faltar, sempre hem viscut amb la meva àvia materna que, tot i que venia d’un poble d’Almeria, coneixia molt bé el català i en feia molt d’ús. El meu pare però, provinent d’una família de Castilla y la Mancha, no el parlava gaire. Imagino que és per aquest motiu pel qual a casa es parlava el castellà fins que vaig arribar jo, qui tots els de casa, des del principi, se li dirigien en català.

Tot i que a casa se’m parlés en català sempre, fóra d’ella això no era així: la família materna mantenia l’idioma però amb la paterna totes les converses eren en castellà. M’expliquen sempre que, des de ben petita, jo diferenciava l’idioma amb el qual havia de parlar segons amb qui em trobava i això sempre m’ha sorprès.

Deixant de banda la família remarco que amb les diverses amistats que he tingut al llarg de la meva vida també he parlat ambdós idiomes: predominava el castellà però amb els amics del poble en el qual estiuejàvem i passàvem molts caps de setmana, ho feia en català, igual que a l’escola i igual que a totes les institucions de les que he format part com són les extraescolars.

L’ús indistint d’ambdues llengües en la meva vida quotidiana m’ha ajudat molt en el meu dia a dia laboral, formatiu i personal ja què, tot i que tinc algunes mancances, no m’ha suposat mai una dificultat massa gran fer ús de tots dos idiomes segons la situació en la qual em trobi. Tot i aquest avantatge però, el fet d’usar tan alternadament el català i el castellà m’ha portat (i de vegades encara em porta) a ser víctima de certes interferències lingüístiques i de fer ús de catalanismes o castellanismes sense adonar-me’n, igual que també m’ha portat a barrejar idiomes sovint, quan m’expresso verbalment. Tot i això, però, considero que ser bilingüe en el sentit de parlar i escriure català i castellà a nivell natiu m’ha aportat moltes més coses bones que dolentes.

A banda d’aquests dos idiomes, quan vaig començar la segona etapa d’educació infantil, vaig començar a estudiar en una acadèmia d’anglès on hi vaig estar gairebé 10 anys. Això em va ajudar molt a entendre l’idioma i a superar les assignatures que m’anava trobant a la meva vida formativa. Quan vaig arribar a l’adolescència, però, vaig decidir deixar l’anglès i de no fer-ne ús vaig acabar oblidant-me coses molt bàsiques. És per això que, en començar la universitat, vaig decidir reenganxar-me i actualment m’estic preparant per adquirir el nivell B2 d’anglès, però haig d’admetre que em costa bastant.

Els idiomes que domino son, en definitiva, el català i el castellà però espero que aviat tingui un nivell més elevat d’anglès que em permeti incloure’l a la llista. No només perquè em resulta necessari per la meva professió sinó perquè també ho és per la vida.

Anècdota

Donant-li voltes al cap pensant en una possible anècdota a explicar referent al llenguatge m’han vingut al cap unes quantes de familiars que surten sempre en les reunions de Nadal però n’explicaré una de personal que té molt a veure, sota la meva opinió, amb les interferències lingüístiques de les quals parlava en la biografia:

Quan tenia uns sis anys, aproximadament, em trobava un dia amb una de les meves amigues del poble de Girona on estiuejava sempre jugant a alguna cosa que no recordo bé. Amb ella sempre parlava en català i en aquell moment, no sé perquè, volia explicar-li quelcom sobre el meu melic. En comptes de dir-li melic o en comptes de dir-li “ombligo” com ho diria en castellà, la paraula que em va sortir va ser “Maligo”; una autèntica barreja d’ambdós idiomes que va fer riure a la meva amiga i que encara avui em recorda sovint.  Pensant-hi anys després vaig arribar a la conclusió que aquest tipus d’erros m’esdevenen, tal i com n’he parlat més amunt, d’aquest ús indistint del català i del castellà que, sovint, m’ha portat a barrejar paraules o expressions.