La meva llengua materna és el català i la gran majoria de persones que m’envolten parlen català. Això ha estat una espècie d’huracà pel castellà. Se parlar i escriure castellà, però sent sincera amb mi mateixa em costa bastant tenir una conversació amb castellà i que no se’m escapi cap paraula amb català ni se’m noti l’entonació. El català com ja he dit abans és llengua materna i per tant l’he aprés a casa i a l’escola. El castellà l’he aprés a l’escola.
Recordo que fa uns quants anys
(5è de primària) vaig fer francès a l’escola, però no me’n recordo de gairebé res.
L’anglès hauria de ser un idioma que dominés perquè porto des de 3er de
primària fent anglès, però la veritat es que no en se gens: mai m’ha agradat i
tampoc l’he arribat a entendre. Crec que això, deixant de cantó la meva poca
il·lusió cap a l’anglès, té a veure amb la manera de com ens ensenyen els
idiomes a les escoles.
Una anècdota de quan apreníem a parlar, segons la
meva mare, és que quan em preguntaven com em deia no sabia dir marta i deia “ata”.
Una altre anècdota que no és de
quan jo era petita sinó que l’he escoltat treballant com a educadora és: Un dia
pel matí (a l’hora de l’acollida matinal) li vaig preguntar al Julen que volia fer
i ell em va dir que enganxat gomets. Per no donar-li tots els gomets del món li
vaig preguntar de quin color el volia i em va dir “azul” i jo li vaig ah, blau!
Ara te’l dono i ell es negava a que el “azul” es digués blau. Es va enfadar i
tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada