Tinc un iaio i un "ioio"

Personalment em considero una noia que sempre ha estat interessada per les llengües, però generalment ha estat un repte difícil d’aconseguir.

Des de ben petita m’han dit que el domini del llenguatge és importantíssim, atès que t’obre moltíssimes portes, tant en l’àmbit laboral com en el cultural. A més, personalment et sents realitzada i capaç de fer moltíssimes coses, perquè gràcies a això gaudiràs d’oportunitats que ompliran el teu currículum acadèmic a passes de gegant.

Fent una mirada retrospectiva, des de primària, passant per secundària i batxillerat, he posat interès en les llengües estrangeres. És més, sempre que tenia l’oportunitat de cursar una llengua dins o fora l’escola, ho feia. Així doncs, domino el castellà (com a llengua materna), el català, l’anglès i el nivell bàsic del francès. Cal dir que d’anglès vaig començar a estudiar el nivell B1 a una acadèmia anglesa. El mestre era natiu i parlava l’idioma a la perfecció, però les explicacions que en feia no m’acabaven de quedar del tot clares. Així doncs, vaig decidir deixar-ho i emprendre-ho un altre any. Per aquest motiu, he fet diferents intensius d’estiu, els quals han reforçat els aprenentatges assolits durant l’ESO, ja que al centre on vaig cursar la secundària em donava la sensació que no aprofundien gaire bé i jo, personalment, necessitava extreure’n més.

Pel que fa a la llengua catalana, de ben petita ja mostrava mancances, ja que només la feia servir per comunicar-me dins l’escola i amb els mestres. Així doncs, m’agradaria al·ludir una anècdota concreta que recordo com una de les més divertides.

Tot parteix de les constants interferències lingüístiques entre el català i el castellà, presents durant la meva infància. Aquest fet concret va ser als dos o tres anys, justament quan jo començava a manejar els idiomes. 

Així doncs, sempre s’havien referit al meu avi patern com “el iaio”. No obstant això, al meu avi matern li deien “abuelo”. Davant aquesta casuística, vaig pensar un nom en català que s’assemblés a la paraula “iaio”, ja que la paraula “abuelo” no m’acabava de convèncer. Llavors, vaig buscar un altre mot que s’assemblés, però que alhora es pogués diferenciar, per tal de no confondre un avi amb l’altre. Per tant, vaig decidir anomenar al meu avi matern amb el nom de “ioio”.

Cal dir que els primers dies els meus pares no entenien res del que estava passant, fins que finalment van descobrir que el “ioio” per mi era el iaio matern. No obstant això, va ser un cas estrany, atès que amb el nom de les àvies no vaig presentar cap tipus de problema.

Per últim, m’agradaria ressaltar que des d’aquest succés, tota la meva família es refereix al meu avi matern amb el mot “ioio”, quedant present aquesta etiqueta fins a hores d’ara.