Autobiografia lingüística

Començar dient que, tot i que tan els meus pares com jo som nascuts a Barcelona, sempre he parlat a casa en castellà. Això es deu principalment a que els meus avis (tant per part de pare com de mare) van néixer fóra de Catalunya, en altres zones d'Espanya com: Madrid o Zaragoza. Els meus pares de petits es van acostumar a parlar castellà perquè els meus avis no sabien, i a dia d'avui encara no saben gaire, parlar català. A més, a l'escola amb tots els meus amics també parlava aquest idioma.

Quan vaig començar a anar a l'escola és quan vaig començar a parlar català. Al principi només el parlava en horari de classe i de manera "obligada", ja que a l'aula havies de parlar català. Mica en mica el meu amor per aquest idioma va anar creixent i cada cop que tenia l'oportunitat el parlava. Un exemple és quan vaig començar a parlar català amb les meves companyes de natació. Elles a casa seva parlaven català i a la piscina entre elles també, de manera que parlar aquest idioma amb elles per mi era una manera fàcil i còmoda de practicar-lo. Actualment, intento parlar el català més sovint, ja que el dia de demà el necessitaré per dur a terme la meva feina dins d'una aula i aprofito quan estic a la universitat per parlar-lo amb les meves companyes.

L'anglès és la segona llengua que vaig a prendre a l'escola. On jo vaig fer la primària el nivell d'anglès que s'exigia era molt baix, fet que em va portar problemes quan em vaig canviar d'escola per cursar la ESO. És un idioma que mai se m'ha donat gaire bé, principalment perquè considero que no tinc una bona base i això m'ha portat a que no m'agradi parlar-lo encara que se què és molt necessari pel meu futur.

Un altre idioma que vaig aprendre durant els meus anys d'escolarització va ser el francés. En aquest cas, vaig ser jo qui va escollir que el volia estudiar, no com l'anglès. Vaig fer 5 anys de francés (des de segon de la ESO fins al final de batxillerat) i considero que vaig sortir amb un molt bon nivell. Actualment, em penedeixo de no haver fet l'examen del DELF (que és com el FIRST, però de llengua francesa), perquè ara mateix de no practicar i de no utilitzar l'idioma ja no me'n recordo de gaire bé res.

Finalment, fent referència als idiomes, comentar que en un futur m'agradaria molt aprendre italià, ja que em sembla molt bonic. A més, tinc un amic que ho és i que m'ha ensenyat algunes paraules i amb qui a vegades mantinc converses on jo parlo castellà i ell italià i ens entenem bastant bé.

Per concloure el post parlaré sobre una anècdota, de quan era petita, relacionada amb la llengua. La primera lletra del meu nom, la R, acostuma a ser difícil de pronunciar pels nens petits, ja que és una consonant molt sonora. Jo, com qualsevol altre nen/a, tenia problemes per pronunciar-la. En el meu cas, era encara més "greu", ja que és la inicial del meu nom i cada vegada que algú em preguntava com em deia l'havia de pronunciar. Com no sabia fer-ho durant els meus primers 4 o 5 anys de vida, cada vegada que em preguntaven el nom, jo responia que em deia "Caquel".