Autobiografia lingüística
Des que vaig néixer la llengua vinculant a casa meva, i per tant la que utilitzo per comunicar-me amb la meva família, és el castellà. Tant amb la part de la família més pròxima com amb la més llunyana l'única llengua que es parla és el castellà.
En canvi, en l'entorn més formal, com és l'escola i la universitat, la llengua predominant és el català. De fet, per la falta de pràctica d'aquesta llengua en l'àmbit personal, procuro amb els companys i companyes d'aquestes institucions comunicar-me en català.
Considero que les llengües s'incorporen des del naixement; en els primers mesos de vida les mínimes comunicacions que fa un nadó que viu a Espanya són exactament igual que les que fa un nadó a la Xina, fins que es comencen a diferenciar temps després. Per tant, és molt important la parla entre l'adult a l'infant des del moment en el qual neix. D'aquesta manera la etapa més fàcil per aprendre una nova llengua és com més petit millor, a mesura que creixem és més difícil -tot i que no impossible- l'adquisició i aprenentatge d'una nova llengua. De fet, jo estudio anglès i tinc companys i companyes de diferents i edats, i potser és més complex aprendre una llengua nova per la gent amb més edat.
Sovint quan som petits sorgeixen interferències constants en el llenguatge, ja sigui per pronunciació o mal enteniment, que acaben sent una anècdota. En vàries ocasions en comptes de dir mancha de nacimiento deia "mancha de fiminento" i com a la gent del voltant els hi feia gràcia sempre ho repetien de manera que no corregia això que deia malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada