Autobiografia lingüística

Lingüísticament penso que sempre he sigut una persona molt espavilada, ja que tot el que m'he proposat, ho he aconseguit des de ben petita. La meva família sempre em diu que vaig començar a parlar i a llegir molt aviat, fins i tot era una de les nenes que llegia més bé de la classe i és que era quelcom que m'agradava molt. De mi també diuen que parlava amb tothom i que fins i tot parava a les persones del carrer per saber com es deien i establir converses o que em passava hores jugant amb nens i nenes estrangeres i que acabava entenent tot el que em deien. Certament em passo el dia xerrant i és una de les coses que més m'agrada i que millor se'm dóna. Tot i així, haig de confessar que no parlo totes les llengües que voldria i la manca de temps n'és una de les causes.

Em considero una persona bilingüe, ja que domino el català i el castellà perquè són les llengües que porto sentint d'ençà que vaig néixer. Si més no, amb predominança del castellà perquè és la llengua que parlo amb el meu context més proper. També en sé d'anglès perquè els meus pares van decidir apuntar-me a una acadèmia a partir de segon de primària i fins a la meva entrada a la universitat. Actualment no estudio anglès perquè em sembla complicat poder compaginar-ho amb la meva vida personal però sé que tornaré i m'acabaré traient el títol pel qual m'he estat preparant durant tant de temps. Tanmateix, m'agradaria aprendre altres llengües com ara el francès.

Com a anècdota del meu procés d'aprenentatge de la llengua, he escollit una que és la que em fa més gràcia. Jo de petita sempre anava d'acampada amb la meva família i un dia vaig traure el cap per la finestra de la caravana i vaig començar a dir "Jarpayo la furgoneta los malacatones" i tota la família va començar a pixar-se del riure així que jo vaig anar repetint-lo constantment. Segons m'expliquen, era una nena molt "chicharachera" que li agradava molt imitar als altres però que tenia una gràcia especial, com ara a la Pantoja.