Biografia lingüística

Per començar la meva biografia lingüística, m'agradaria destacar que la meva família de part de pare és molt diferent a la de part de mare. El meu pare i els meus avis paterns van nèixer a Catalunya, a un poble de la Lleida profunda anomenat Baldomar. La meva mare va nèixer a Barcelona però els meus avis materns són de Salamanca. 

Un cop sapigudes aquestes dades, és més fàcil entendre el fet que jo sigui totalment bilingüe. A casa meva sempre he parlat castellà tant amb el meu pare com amb la meva mare, tot i que a vegades el meu pare es dirigia a mi en català i jo li contestava en aquesta llengua. Quan va nèixer la meva germana, vaig parlar castellà amb ella però hi havia vegades que li parlavà català. És curiós perquè sempre era quan m'enfadava amb ella o quan li deia coses maques. Aquest fet em continua passant avui dia. No sé ben bé el per què però em surt sol. 

Respecte les meves famílies, amb la del meu pare sempre he parlat en català i amb la de la meva mare castellà. Tot i que em considero una persona bilingüe, cal dir que fins fa pocs anys, totes les meves amistats eren de parla castellana, així que era la llengua que més utilitzava. Però fa uns cinc anys, vaig començar a parlar molt més en català ja que vaig entrar a un agrupament escolta on el parlaven. A més, des de primer de carrera el meu entorn més proper de la universitat parla català i la meva parella també. 
Per tant, puc dir que avui dia sóc totalment bilingüe. Amb els meus amics de tota la vida i a casa parlo castellà, i amb les noves amistats i la parella català.

A més d'aquestes dues llengües, des de ben petita he estudiat anglès a l'escola i a l'institut. A més, des de fa sis anys vaig a una acadèmia. Tinc el nivell B1 i ara estic estudiant pel first. 
Durant tota l'ESO vaig estudiar francès. És una llengua que em va agradar molt però per desgràcia, actualment no recordo gairebé res d'ella, ja que no l'he continuat estudiant.


En quant a les anècdotes de la meva infància en referència a la parla, la meva mare m'ha explicat una que m'ha semblat molt divertida. Quan tenia uns cinc anys aproximadament, vaig descobrir les torrijas, ja que la meva àvia me les feia cada cop que anava a casa seva. Per algun motiu no em va acabar d'agradar el nom d'aquest menjar tan exquisit i vaig decidir dir-li tortalejas. Els meus pares em corregien cada cop que ho deia però jo no li canviava el nom. Vaig estar molts anys dient aquesta paraula i fins i tot ara quan dic torrijas se'm passa pel cap anomenar-les tortalejas.