La meva llengua materna és el castellà. Cap membre de la meva família parla
en català i, per tant, fins que no vaig començar l’escola bressol a l’etapa de
2-3 anys no vaig començar a sentir el català de manera habitual, i després ja
al parvulari i durant tota la meva escolarització he interioritzat totes dues
llengües.
Cal destacar que sóc filla única i que els meus pares són sords de
naixement, per tant la meva família pensava, en un primer moment, que jo podia
néixer sorda. Quan es van adonar que no era així, van voler estimular-me molt
pel que fa al llenguatge ja que creien que al tenir els pares sords necessitava
que em parlessin molt, tant els avis com tiets, per aprendre a parlar
correctament.
La meva avia m’ha explicat que, quan jo tenia un any i pocs mesos, va venir
a casa una dona que era mestra a fer-me un estudi que necessitava i va dir que
jo anava molt avançada pel que fa al llenguatge.
Amb dos anys o una mica abans ja vaig començar a entendre que els meus
pares eren sords i em comunicava amb ells mirant-los a la cara i dient-los
algunes paraules o fent-los gestos. Va ser a partir dels tres anys que ja
m’entenien millor perquè vocalitzava molt més i tenia un repertori molt més
ampli de paraules.
No sé amb quina edat exactament però al voltant dels dos o tres anys deia
paraules com “pimos” per referir-me a “primos” o “merlusa” per anomenar a una
“medusa”.
Amb quatre anys vaig fer un amic de la meva mateixa edat (ens portem només
dos dies) a la casa on estiuejo habitualment i en el moment de conèixer-nos, la
seva mare va preguntar a la meva àvia que si em portaven a algun lloc per
aprendre a parlar, ja que li sobtava molt que jo parlés tant i millor que el
seu fill, tenint la mateixa edat. La meva àvia li va dir que no, que no em
portaven a cap lloc per aprendre’n, simplement em parlaven molt.
També hi ha una paraula que jo deia malament durant molt de temps que era
“inglesia” en comptes d’”Iglesia”. Fins que no vaig ser més gran, amb uns 8 anys,
no vaig rectificar-ho jo sola, després d’adonar-me que no ho deia bé. Suposo
que ningú m’ho va dir perquè no es van adonar que ho deia malament.
No he pogut recopilar moltes anècdotes degut al fet que sempre he viscut
amb la meva mare i, al ser sorda, no s’adonava del meu progrés lingüístic o de
possibles errors que jo feia. Amb el meu pare passava poc temps i tenia la
mateixa dificultat, ja que també és sord. Ell volia ensenyar-me llengua de
signes per poder comunicar-se millor amb mi però la meva mare no l’hi permetia.
Per concloure, podria dir que el fet que els meus pares hagin sigut sords
m’ha fet desenvolupar moltes altres capacitats com ser més observadora; més
atenta; mirar més a la cara per parlar; vocalitzar i pronunciar millor; poder
llegir els llavis sense veu; ser més sensible als sons, és a dir, escoltar més
en algunes ocasions; i autogestionar les meves emocions d’altres maneres com,
per exemple, cantant, ja que ningú podia escoltar-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada