BIOGRAFIA LINGÜÍSTICA

   Reflexió sobre les llengües que parlem

En el meu cas sóc bilingüe, a casa meva es parla el català i el castellà, fent ús d’aquestes dues llengües simultàniament. Però, per explicar el perquè d’aquest bilingüisme cal que ens situem en generacions anteriors.

Per part de la meva mare, el meu avi va néixer a Àvila i la meva àvia a Barcelona. Als seus fills sempre els han parlat en castellà. Per altra banda, per part de pare, el meu avi va néixer a Barcelona, però la meva àvia és d’Almeria. Quan la meva avia va immigrar a Barcelona, va aprendre la llengua catalana, així doncs, va conèixer al meu avi parlant català i aquesta ha sigut la llengua materna que han transmès als seus fills.

Per tant, dins del meu nucli familiar comparteixo la llengua castellana amb la meva mare i la llengua catalana amb el meu pare. Les dues són llengües que practiquem a casa a parts iguals. Fins i tot, amb la meva germana gran parlo castellà, i amb la petita hi parlo el català, sempre ha sigut així i mai hem sabut perquè. Per tant quan ens retrobem tots a casa i iniciem una conversa constantment saltem d’una llengua a l’altre sense ser ‘ne del tot conscients.

Fora de l’entorn familiar, també utilitzo les dues llengües depenen del context. Amb alguns amics i amigues em sento més còmode parlant en castellà i dins de l’entorn de la universitat, per exemple, utilitzo més el català. 

Com a llengües estrangeres, puc defensar-me una mica amb l’anglès, però encara em falten eines per adquirir major fluïdesa.  

En un futur m’agradaria aprendre més llengües, com per exemple: el francès, l’italià, l’àrab o el hindi. Una de les millors oportunitats per fer-ho és viatjar i impregnar-se de les diferents llengües i cultures arreu del món!

Anècdota

Quan era petita, tenia una tieta que vivia a la Índia, ella era missionera (en realitat, no era tieta meva sinó la tieta de la meva mare, germana de la meva àvia, però tota la família li deia “tia Montserrat” i era com una tieta per a tota la família). A la tia Montserrat, l’ha vèiem molt poc, perquè anar i tornar de la Índia no era fàcil, però sempre que ens feia una visita era una alegria, ja que era una tieta estimada molt per la família. Ella sempre ens portava regals de la Índia, com per exemple, estatuetes de ceràmica d’elefants o nines vestides amb sari, etc. La meva mare ho col·locava tot en una prestatgeria, per tenir un bon record d’ella.  

Quan jo era molt petita sempre que veia aquelles estatuetes i nines me’n recordava de la tia Montserrat, però com que encara no sabia parlar del tot bé, cada vegada que passava per davant de la prestatgeria, deia “ tia jamón serrà, tia jamón serrà ” – tota esverada. La meva mare es pensava que demanava el pernil salat de la cuina i estava al·lucinant com tant petita ja demanava el pernil bo de casa. Després vaig utilitzar la tècnica de senyalar les figuretes de la prestatgeria per tal que la meva mare pugues entendre al que jo em referia. La meva mare quan va descobrir com li deia a la seva tieta va començar a riure, i així ho feia totes les vegades que per la meva boca sortia “tia jamón serrà”.

Analitzant les meves paraules penso que la confusió no només era entre la meva tieta i el pernil ibèric, sinó que entrava en conflicte dues llengües: tia (la tia Montserrat) jamón (pernil en castellà) serrà (en català, de pernil “salat”). Així doncs tenia un bon embolic, però per sort a mida que van passar els anys vaig anar endreçant aquest calaix de paraules. 

Us deixo la fotografía de la tia Montserrat:

Biografia lingüística

La meva biografia lingüística en base a les llengües que parlo, és  molt curta i m’agradaria que fos més llarga perquè considero que les llengües són molt importants  a l’actualitat perquè t’ajuden a conèixer noves perspectives del món que ens envolta ja que totes les persones tenim una opinió i si l’escriuen en xinès, per exemple, jo estaré limitada per entendre-la. Com diria la meva mara, el saber no ocupa lugar.

Per començar a presentar-me, a casa meva s’ha parlat tant el castellà com el mallorquí, que és la llengua de la meva ciutat. El castellà, l’he aprés de la meva mare perquè ella és de Ponferrada (Lleó) i és amb ella i amb tota la seva família amb la qual xerro el castellà. Per una altra banda, el mallorquí me l’ha ensenyat el meu pare que és la seva llengua. Volia destacar que jo he fet una educació en català perquè el mallorquí no està reconegut com a llengua i a l’escola els llibres de text estaven escrits en català i m’han ensenyat l’ortografia del català, per tant, jo el mallorquí l’he aprés en el context familiar. 

Per tant, jo em considero una noia bilingüe completament, o gairebé, perquè tinc molta facilitat per parlar qualsevol de les dues llengües i no tinc problema en escriure en castellà o en mallorquí/català. Es veritat, que hi ha una llengua que predomina sobre l’altre que en el meu cas és el castellà perquè és la llengua que utilitzo per pensar.

Per una altra banda, segons la meva mare vaig tardar bastant en parlar, suposo que més tard que la meva germana que era el seu referent. La suposició de la meva mare és que no xerrava per comoditat ja que a casa tots m’entenien i no tenia necessitat. Però quan vaig anar a l’escola, me’n vaig adonar que ningú m’entenia i vaig començar a parlar. En canvi, vaig aprendre a llegir i escriure ràpidament.

Concretament, no tinc cap anècdota sobre la meva parla perquè no xerrava clarament. Però hi ha un vídeo meu explicant el conte dels tres porquets que evidencia que només m’entenien a casa perquè la meva mare em respon al que li explicava. L’única experiència que tinc és que com soc bilingüe, moltes vegades tinc lapsus amb certes paraules que no em surten en l’altra idioma, però suposo que és habitual en les persones que tenen tant vocabulari de dues llengües diferents.

Autobiografia lingüística

Abans de començar a explicar cap anècdota referent a interferències lingüístiques, m'agradaria començar dient que a casa meva es parla el català i el castellà per igual. Potser en el meu cas, parlo més el català, ja que tant amb me mare com amb mon germà el parlo, però amb el meu pare parlo en castellà. El motiu d'aquesta diferència lingüística es remunta als meus avis. La meva mare feia el mateix amb els seus pares; amb el seu pare parlava en català perquè era de Barcelona, mentre que amb la seva mare parla en castellà perquè va venir des de Madrid; el meu pare, en canvi, parlava tant amb la seva mare com amb el seu pare en castellà perquè tots dos van venir d'Extremadura. 

Com la meva mare sap parlar el català i el meu pare només el castellà, des que va néixer mon germà, van decidir parlar-nos en ambdós idiomes per tal d'assegurar un equilibri entre els coneixements d'una llengua i d'una altra.

Després quan em van escolaritzar, a l'any, vaig començar a "estudiar" l'anglès. Des d'aleshores he estudiat anglès fins al final de l'etapa de l'escolarització obligatòria, ja que no vaig fer batxillerat i vaig anar per la via dels cicles de formació professional. Tinc sort que a casa meva saben parlar més idiomes que els natius, ja que tant la meva mare com el meu germà també saben parlar francès i anglès amb fluïdesa, a més d'aquests la meva mare també es defensa amb l'italià i el portuguès, i el meu pare es defensa amb alemany. Mon germà sap totes aquestes llengües perquè les va aprendre a l'escola i després les va seguir estudiant fins a aconseguir els certificats de nivell on volia arribar, i els meus pares saben aquests idiomes per les seves feines.

Un cop explicat això, explicaré algunes d'anècdotes de quan era petita. La primera anècdota no és per un motiu d'interferències lingüístiques sinó més aviat per un problema de pronunciació. En més d'una ocasió, quan per dinar hi havia pasta amb tomàquet, en comptes de dir "tomàquet" deia "tomàtec". I les següents anècdotes sí que són deguts a les interferències lingüístiques, i és que en comptes de dir "vaig a parar taula" deia "vaig a posar la taula", o en comptes de dir "tinc singlot" deia "tinc hipo", entre moltes altres. Quan una persona aprèn dues llengües al mateix nivell i amb la mateixa freqüència és normal que passin coses com aquesta, però també és cert que tot i tenir 22 anys, encara segueixo castellanitzant paraules mentre parlo en català, i a la inversa. No fa gaire, en comptes de dir "conversa" deia "conversació". Cada vegada intento mesurar bé les meves paraules i pensar-me allò que diré a continuació perquè en el nostre ofici, no ens podem permetre parlar malament el nostre idioma.

Biografia lingüística

Des de ben petita he parlat tant el català com el castellà, ja que a casa sempre s'han parlat totes dues llengües.

Amb la meva mare sempre he parlat el castellà i no perquè no en sàpiga, de català. Ella ha nascut a Barcelona però la seva mare era de Cuenca i, tot i que el seu pare era català, sempre han parlat castellà a casa seva. I amb mi ha seguit fent-ho fins a dia d'avui.

El meu pare, en canvi, sempre ha parlat català a casa i amb mi i el meu germà ha fet el mateix. Té família catalana i valenciana però amb el català sempre ha estat present al llarg de la seva vida. És per això que, des que he pronunciat paraula, tots els dies de la meva encara curta existència he parlat tots dos idiomes i, actualment, me n'alegro molt perquè me'ls estimo a tots dos i penso que és un avantatge tenir dues llengües maternes. De fet, mai he tingut problemes per passar a parlar d'una llengua a l'altra tantes vegades com faci falta i agraeixo això perquè em permet expressar-me còmodament en més contextos diferents.

Tot i així, sempre he deixat un lloc força ample a les catalanades i castellanismes. Sempre n’he fet molts i en segueixo fent, però els que més recordo que feia de petita són els següents: racholas (de rajoles, en català), la diente, barco (en comptes de vaixell), menys mal, assustar-se (en comptes d’espantar-se), cumpleanys, i podria seguir sense acabar mai. 

També recordo tenir de petita alguna dificultat amb els verbs irregulars: sempre deia el mític no cabo, entre d’altres.

Pel que m’han dit els meus pares en més d’una ocasió, quan encara era més petita i tot just començava a parlar,  deia incomptables vegades piet per referir-me al "fuet" i tiaua per dir "aigua".

Deixant a part el català i el castellà, la única llengua alternativa que sé, entre cometes, és l’anglès. Aquest l’he anat aprenent a l’escola i de més gran he anat a alguna acadèmia durant dos anys però precisament el que més em segueix costant és el fet de parlar-ne’n. Puc tenir vocabulari però em suposa un esforç lligar les paraules i construir una frase i, sobretot, mantenir una conversació.

Biografía lingüística

La meva biografia lingüística ha passat per moltes etapes al llarg de la meva vida.

Des de que vaig nèixer em van parlar en castellà ja que la meva familia prové 

d'Andalusia i portava poca anys visquent a Barcelona en aquell moment.

Això em va passar amb la meva familia paterna con amb la materna ja que 

he tingut amb ella converses amb castellà però amb accent andalús. 

Tot va cambiar amb l'arribada de la meva cuidadora Anna, una noia catalana 

que havia estudiat magisteri i cuidava del meu germà i de mi tot parlant-los en català. 

Això jo va pactar amb els meus pares ja que ells eres conscients de la necessitat que

 teníem d'aprende català. 

Vam començar a aprendre paraules i, finalment, a P-3 ja ens defensàvem molt bé 

parlant català tot i que en molts moments es produïen interferències lingüístiques 

usant  paraules en català quan parlava castellà i a l'inrevès.

Anys més tard vaig començar a estudiar altres llengües. Primerament, anglès que 

vam començar a P-5 però el nivell no era gaire bo i els meus pares van decidir 

apuntar-me a una acadèmia. Quan vaig canviar d'institut per realitzar el Batxillerat, 

em  van donar la opció de fer l'itinerari de llengües i va ser així com vaig dominar 

l'italià i el francès tot i que no de practicar-los estic oblidant tot el que sabía. 

En aquests moments, vull reprendre les classes d'anglès per marxar a fer un erasmus 

al quart  any de grau. 

El meu eix biogràfic de la llengua

Des del primer ploriqueig fins a frases cada cop més profundes i complexes, cada cop més mesurades i entenedores... La meva ment és una caixa de records conformada per milers de paraules.

Remenant pels baguls memorístics dels meus familiars, he onfigurat un eix biogràfic que comprèn un conjunt de paraules verbalitzades i escrites que en algun moment de la meva existència, m’han passat pel cap.

Segons la meva mare, abans de fer un any ja deia una gran quantitat de paraules. De fet, la mare assegura que tot el que deia s’entenia perfectament. He estat parlant amb ella perquè és el meu referent lingüístic. Conseqüentment, la meva llengua materna és el castellà ja que, tot i ser catalana, la meva mare prové d’una família de nouvinguts d’Almeria que van anar a viure al barri de la Trinitat. Tot i així, ella sempre ha treballat de cara al públic al mercat de Montserrat i la llengua que empra en aquestes interaccions diàries és el català.

Així doncs, quan era petita em relacionava parlant en castellà amb la majoria de les meves amigues, suposo que aleshores em semblava més natural. D’altra banda, el meu pare és nascut a un poblet de Castilla la Mancha, i puc assegurar convençuda que és un home amb una facilitat increïble per aprendre llengües noves. Va arribar a Catalunya amb només sis anys i té un català perfecte. Després va estudiar fins als tretze anys i durant aquell temps va aprendre francès. Encara recordo quan viatjàvem a París i ell s’expressava amb aquella fluïdesa tant característica amb els vianants parisencs...A més a més, tenim familiars a la Catalunya Nord, així doncs, sento una estima especial per la llengua francesa (la qual he anat pràcticant oralment a través de parlar amb els meus cosins).

Amb aquests dos referents paterns he anat creixent i a través del que m’han anat explicant, puc esmentar algunes anècdotes força divertides. Quant a la meva infància, la meva mare assegura que no tenia greus problemes de pronunciació i que construïa frases prou complexes. Per exemple, en comptes de dir frases mecàniques com: “mama agua” deia “mama quielo agua”. Això si, la lletra erra la canviava per la ela.  

La següent història l’he sentit tantes vegades que fins i tot la confonc amb un record meu, però és pràcticament impossible perquè era realment petita. Encara no havia fet un any quan, un dia, la meva mare em va deixar a càrrec de les meves tietes tota una tarda. Jo portava bolquers i em vaig fer caca a sobre. Elles, en aquell moment, van començar a discutir perquè no volien canviar-me. Quan finalment, una de les dues va cedir i em va estirar al canviador, jo em vaig lligar el bolquer i vaig dir “déjalo, ya me cambiará mi madre”. Elles encara riuen quan recorden la cara de resignació que els vaig mostrar. 

Tot seguint amb les anècdotes... recordo que cada tarda anava a jugar amb el meu tiet Pedro, que a més a més era el meu veí, i com ell no tenia timbre a casa seva l’havia de cridar fins que m’escoltés. Jo, amb només tres anys, cridava des del pati de casa meva: “¡Tío Perro!, ¡Ábreme!”.  Sembla ser que per a mi el so “dr” encara era massa complicat. 

També és sorprenent l'ús exagerat de diminutius que feia servir. La meva mare mai oblidarà la plegaria que li feia abans d’anar a dormir. Cada nit durant dos o tres anys de la meva vida, repetia la mateixa cantarella:

“¡Mamá! Quiero un biberón de leche con colacao, poquito calentito y sin puntitos”

Amb això de sin puntitos em referia a que els grumolls de ColaCao no es quedessin a sota del tot del biberó.  

Més tard, quan vaig començar a llegir, em dedicava a pronunciar en veu alta tots els cartells amb majúscules que em trobava. Recordo, concretament, un viatge a la neu en que els meus germans van riure de mi tot el camí perquè vaig confondre la sonoritat i l’ordre de les lletres de la marca de cotxe “Citroen” i vaig llegir “Quitoren”. 

Finalment, crec que és interessant explicar els meus inicis en el món de les paraules escrites. Fa un parell d’anys em vaig trobar amb la meva mestra d’infantil, la Mercè. Ella em va tenir a classe des dels tres fins als sis anys i jo la recordo com una molt bona persona. Després de molts anys ens vam retrobar perquè vaig anar a fer pràctiques al que havia estat la meva escola. Ella em va començar a explicar com era jo a les seves classes. M’omple d’il·lusió que se’n recordés que vaig ser la primera nena de la classe que escrivia paraules de dues síl·labes. La Mercè estava molt emocionada mentre m’explicava que jo, una nena absolutament introspectiva, demostrés a tots els meus companys/es que sabia escriure tau-la i po-ma a la pissarra.

  

Recordo també el meu primer diari, que va ser un regal de la meva cosina Maria pels meus vuit anys, encara avui el conservo. En aquest diari de fulles perfumades escrivia tot el que pensava, tot el que m’amoïnava o em feia feliç. El rellegeixo i trobo pàgines senceres on escrivia pel meu avi mort, o comentava que havia nascut una cosineta nova a la família....  

 

A mesura que van anar passant els anys i les classes de literatura catalana i castellana, va créixer la meva passió per escriure. A cinquè, el meu mestre de català em va demanar que presentés els meus poemes als jocs florals, va ser una motivació per a mi guanyar dos anys consecutius. Vaig preservar aquest costum i també vaig guanyar dos anys als jocs florals de Sant Jordi, quan anava a l'ESO. Aquí al costat adjunto una imatge del llibre que em va regalar el meu mestre de primària amb una dedicatòria seva “En record del primer premi dels Jocs Florals del 2009 a l’Escola Palau. Per què conservis el gust per escriure”. I efectivament, segueixo escrivint.