Autobiografia linguística

Autobiografia lingüística

Quan vaig començar a parlar vaig tenir les meves dificultats ja que em passava el dia amb la meva cangur que era de Filipines, i molts cops s’adreçava a mi en Filipí ja que no sabia gaire de castellà. Les primeres paraules que vaig dir van ser “ cututcutu wawawa” so que solia reproduir constantment mentre sem banyaven . Quan estava amb els meus pares tinc constància  a partir de vídeos que em parlaven tant en català com castellà. Vaig començar a dir paraules i a construir frases  a partir dels tres/quatre anys. Anteriorment, reproduïa sons que simulaven oracions amb la tonalitat i l’accent adequat però sense dir cap paraula en concret. Recordo perfectament frustrar-me i enrabiar-me  durant aquesta època perquè intentava dir-li al meu pare que volia parlar amb el meu oncle per telèfon i ell no m’entenia. 

Paraules que els meus pares recorden que estava aprenent  i que em va costar temps dir-les bé   per exemple és “uniforme” que li deia “fuforme” i més endavant “ninuforme”.

Quan vaig anar a primària solia barrejar el català i castellà. Més endavant solia dir bastantes castellanades o catalanades. Per exemple al ganivet en castellà li deia “ganivete", ho recordo perfectament perquè al menjador de l’escola una amiga reia sempre quan ho deia. D’altra banda quan parlava en català també deia castellanades per exemple “cumpleanys” en ves d’aniversari. I actualment encara tinc lapsus en determinades paraules.

Des de ben petita em  costa expressar-me fer-me entendre, si estic amb persones de confiança no em costa parlar i ho faig de manera bastant fluida. Però amb gent de no tanta confiança o sobretot quan és parlar en públic o d’un tema que no domino gaire, m’entrebanco, no acabo les frases i puc arribar  tartamudejar una mica. No obstant considero que cada cop tinc més eines vocabulari i coneixement per poder defensar-me parlant i sobretot adreçar-me als altres amb respecte encara que hi hagi molta confiança.