Autobiografia lingüística
Quan
vaig començar a parlar vaig tenir les meves dificultats ja que em passava el
dia amb la meva cangur que era de Filipines, i molts cops s’adreçava a mi en
Filipí ja que no sabia gaire de castellà. Les primeres paraules que vaig dir
van ser “ cututcutu wawawa” so que solia reproduir constantment mentre sem
banyaven . Quan estava amb els meus pares tinc constància a partir de vídeos que em parlaven tant en
català com castellà. Vaig començar a dir paraules i a construir frases a partir dels tres/quatre anys. Anteriorment,
reproduïa sons que simulaven oracions amb la tonalitat i l’accent adequat però
sense dir cap paraula en concret. Recordo perfectament frustrar-me i enrabiar-me durant aquesta època perquè intentava dir-li
al meu pare que volia parlar amb el meu oncle per telèfon i ell no
m’entenia.
Paraules
que els meus pares recorden que estava aprenent i que em va costar temps dir-les bé per
exemple és “uniforme” que li deia “fuforme” i més endavant “ninuforme”.
Quan
vaig anar a primària solia barrejar el català i castellà. Més endavant solia
dir bastantes castellanades o catalanades. Per exemple al ganivet en castellà
li deia “ganivete", ho recordo perfectament perquè al menjador de l’escola
una amiga reia sempre quan ho deia. D’altra banda quan parlava en català també
deia castellanades per exemple “cumpleanys” en ves d’aniversari. I actualment
encara tinc lapsus en determinades paraules.
Des
de ben petita em costa expressar-me fer-me
entendre, si estic amb persones de confiança no em costa parlar i ho faig de
manera bastant fluida. Però amb gent de no tanta confiança o sobretot quan és
parlar en públic o d’un tema que no domino gaire, m’entrebanco, no acabo les
frases i puc arribar tartamudejar una
mica. No obstant considero que cada cop tinc més eines vocabulari i coneixement
per poder defensar-me parlant i sobretot adreçar-me als altres amb respecte
encara que hi hagi molta confiança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada