Biografia lingüística - Natàlia Martínez

Des de ben petits ens ensenyen a parlar. Primerament s’emocionen que pronunciem les síl·labes “mama” o “papa” pensant que realment els estem dient a ells. Després ens van ensenyant a parlar la llengua que habitualment es parla a casa. Un cop comencem l’escola bressol o el parvulari, ens ensenyen a parlar en català i a acostumar-nos a relacionar-nos amb aquesta llengua. Passem a l’ESO i al Batxillerat i ens fan veure que si no tens una llengua estrangera, com pot ser l’anglès o qualsevol altre, no aniràs enlloc. Quant més petit siguis, millor aprens una llengua, ja que penso que els infants són esponges i ho absorbeixen tot.

El català i el castellà són les llengües que parlo habitualment, és a dir, sóc bilingüe, encara que em defenso bastant bé amb l’anglès (cal dir que l’entenc millor del què el parlo).

El català únicament l’utilitzo a la universitat, amb gent que em parla en català o en diversos treballs, ja que és la llengua vehicular. A més, vaig començar a parlar aquesta llengua a l’escola i, seguidament, a l’institut, on havia de relacionar-me en català (almenys en horari escolar). Pel que fa a altres situacions quotidianes de la meva vida, com pot ser parlar amb els pares/amics, botigues, família, llegir llibres o veure pel·lícules, etc., utilitzo el castellà, ja que em sento molt més còmode.

Una anècdota que segurament compartiré amb molta altra gent és la típica situació què tu parles en castellà i l’altre persona et respon en català, o a la inversa. Quan et toca respondre ja no saps en quina llengua contestar-li i li acabes parlant en la seva perquè saps que ella continuarà parlant en català. Situacions com aquestes les odio, ja que si jo et començo a parlar en català o en castellà, quan em contestin m’agrada que ho facin en la mateixa llengua.

Aprendre a parlar i a escriure no és una tasca fàcil i tothom fa errors, ja que equivocant-te és com verdaderament s’aprèn. Quan li vaig preguntar als meus pares alguna curiositat de quan aprenia a parlar no recordaven cap en especial, únicament em van dir que vaig tenir una temporada que vaig estar repetint el so de la S contínuament. És a dir, pot ser estava mirant la tele i anava fent: ssssss. Per altra banda, tenia dificultat en la pronunciació de diferents paraules, com pot ser tractor, Penelope, escletxa...

A més, recordo que confonia el que era “galeta” per “patates”. M’havia de parar a pensar què volia menjar, ja que creuava els significats. Una cosa semblant em passava amb la paraula “maluc”, cadera en castellà, ja que em sonava “melic”, (ombligo). I segurament mil coses més, però que no recordem ni els meus pares ni jo!