BIOGRAFIA LINGÜÍSTICA

   Reflexió sobre les llengües que parlem

En el meu cas sóc bilingüe, a casa meva es parla el català i el castellà, fent ús d’aquestes dues llengües simultàniament. Però, per explicar el perquè d’aquest bilingüisme cal que ens situem en generacions anteriors.

Per part de la meva mare, el meu avi va néixer a Àvila i la meva àvia a Barcelona. Als seus fills sempre els han parlat en castellà. Per altra banda, per part de pare, el meu avi va néixer a Barcelona, però la meva àvia és d’Almeria. Quan la meva avia va immigrar a Barcelona, va aprendre la llengua catalana, així doncs, va conèixer al meu avi parlant català i aquesta ha sigut la llengua materna que han transmès als seus fills.

Per tant, dins del meu nucli familiar comparteixo la llengua castellana amb la meva mare i la llengua catalana amb el meu pare. Les dues són llengües que practiquem a casa a parts iguals. Fins i tot, amb la meva germana gran parlo castellà, i amb la petita hi parlo el català, sempre ha sigut així i mai hem sabut perquè. Per tant quan ens retrobem tots a casa i iniciem una conversa constantment saltem d’una llengua a l’altre sense ser ‘ne del tot conscients.

Fora de l’entorn familiar, també utilitzo les dues llengües depenen del context. Amb alguns amics i amigues em sento més còmode parlant en castellà i dins de l’entorn de la universitat, per exemple, utilitzo més el català. 

Com a llengües estrangeres, puc defensar-me una mica amb l’anglès, però encara em falten eines per adquirir major fluïdesa.  

En un futur m’agradaria aprendre més llengües, com per exemple: el francès, l’italià, l’àrab o el hindi. Una de les millors oportunitats per fer-ho és viatjar i impregnar-se de les diferents llengües i cultures arreu del món!

Anècdota

Quan era petita, tenia una tieta que vivia a la Índia, ella era missionera (en realitat, no era tieta meva sinó la tieta de la meva mare, germana de la meva àvia, però tota la família li deia “tia Montserrat” i era com una tieta per a tota la família). A la tia Montserrat, l’ha vèiem molt poc, perquè anar i tornar de la Índia no era fàcil, però sempre que ens feia una visita era una alegria, ja que era una tieta estimada molt per la família. Ella sempre ens portava regals de la Índia, com per exemple, estatuetes de ceràmica d’elefants o nines vestides amb sari, etc. La meva mare ho col·locava tot en una prestatgeria, per tenir un bon record d’ella.  

Quan jo era molt petita sempre que veia aquelles estatuetes i nines me’n recordava de la tia Montserrat, però com que encara no sabia parlar del tot bé, cada vegada que passava per davant de la prestatgeria, deia “ tia jamón serrà, tia jamón serrà ” – tota esverada. La meva mare es pensava que demanava el pernil salat de la cuina i estava al·lucinant com tant petita ja demanava el pernil bo de casa. Després vaig utilitzar la tècnica de senyalar les figuretes de la prestatgeria per tal que la meva mare pugues entendre al que jo em referia. La meva mare quan va descobrir com li deia a la seva tieta va començar a riure, i així ho feia totes les vegades que per la meva boca sortia “tia jamón serrà”.

Analitzant les meves paraules penso que la confusió no només era entre la meva tieta i el pernil ibèric, sinó que entrava en conflicte dues llengües: tia (la tia Montserrat) jamón (pernil en castellà) serrà (en català, de pernil “salat”). Així doncs tenia un bon embolic, però per sort a mida que van passar els anys vaig anar endreçant aquest calaix de paraules. 

Us deixo la fotografía de la tia Montserrat: