Autobiografia lingüística

Abans de començar a explicar cap anècdota referent a interferències lingüístiques, m'agradaria començar dient que a casa meva es parla el català i el castellà per igual. Potser en el meu cas, parlo més el català, ja que tant amb me mare com amb mon germà el parlo, però amb el meu pare parlo en castellà. El motiu d'aquesta diferència lingüística es remunta als meus avis. La meva mare feia el mateix amb els seus pares; amb el seu pare parlava en català perquè era de Barcelona, mentre que amb la seva mare parla en castellà perquè va venir des de Madrid; el meu pare, en canvi, parlava tant amb la seva mare com amb el seu pare en castellà perquè tots dos van venir d'Extremadura. 

Com la meva mare sap parlar el català i el meu pare només el castellà, des que va néixer mon germà, van decidir parlar-nos en ambdós idiomes per tal d'assegurar un equilibri entre els coneixements d'una llengua i d'una altra.

Després quan em van escolaritzar, a l'any, vaig començar a "estudiar" l'anglès. Des d'aleshores he estudiat anglès fins al final de l'etapa de l'escolarització obligatòria, ja que no vaig fer batxillerat i vaig anar per la via dels cicles de formació professional. Tinc sort que a casa meva saben parlar més idiomes que els natius, ja que tant la meva mare com el meu germà també saben parlar francès i anglès amb fluïdesa, a més d'aquests la meva mare també es defensa amb l'italià i el portuguès, i el meu pare es defensa amb alemany. Mon germà sap totes aquestes llengües perquè les va aprendre a l'escola i després les va seguir estudiant fins a aconseguir els certificats de nivell on volia arribar, i els meus pares saben aquests idiomes per les seves feines.

Un cop explicat això, explicaré algunes d'anècdotes de quan era petita. La primera anècdota no és per un motiu d'interferències lingüístiques sinó més aviat per un problema de pronunciació. En més d'una ocasió, quan per dinar hi havia pasta amb tomàquet, en comptes de dir "tomàquet" deia "tomàtec". I les següents anècdotes sí que són deguts a les interferències lingüístiques, i és que en comptes de dir "vaig a parar taula" deia "vaig a posar la taula", o en comptes de dir "tinc singlot" deia "tinc hipo", entre moltes altres. Quan una persona aprèn dues llengües al mateix nivell i amb la mateixa freqüència és normal que passin coses com aquesta, però també és cert que tot i tenir 22 anys, encara segueixo castellanitzant paraules mentre parlo en català, i a la inversa. No fa gaire, en comptes de dir "conversa" deia "conversació". Cada vegada intento mesurar bé les meves paraules i pensar-me allò que diré a continuació perquè en el nostre ofici, no ens podem permetre parlar malament el nostre idioma.