1. Autobiografia lingüística

EL MEU DESENVOLUPAMENT LINGÜÍSTIC

Sóc la Vinyet, estudiant d’educació infantil a la UAB i m’agradaria compartir la meva experiència amb les llengües que m’envolten per poder elaborar una autobiografia lingüística.

El català ha sigut la meva llengua materna i la meva preferència a l’hora de comunicar-me amb els altres des de ben petita. Això és degut al fet que des que vaig néixer m’he trobat dins d’un context catalanoparlant: el meu entorn familiar (en excepció de la meva àvia materna), el meu grup d’iguals, els mitjans de comunicació que habituen a casa, els llibres, etc. És per això que a l’estar-hi tan acostumada, sempre que puc parlo en aquesta llengua que em fa sentir més còmode.

Per altra banda, el castellà el parlo exclusivament amb la meva àvia materna, ja que va néixer i créixer a Andalusia i al principi li costava expressar-se en català. Sovint quan parlem, tendim a canviar de llengua o a barrejar les dues alhora, però cada cop ens decantem més pel català. Tret d’aquesta figura castellanoparlant, no n’he tingut cap altra dins del meu entorn més pròxim. Sí que és veritat que esporàdicament parlava en castellà amb alguns amics de la classe o dels extraescolars, però era poc habitual. A banda, durant la meva infantesa a casa mai havíem escoltat o mirat la televisió en castellà, en excepció d’algunes pel·lícules puntuals.

Tot això que he explicat, ha fet que ara, amb dinou anys, se’m faci una muntanya expressar-me en castellà; no hi estic gens acostumada. És una llengua que escric, que escolto, que la parlo (si és únicament necessari), però amb la qual no m’hi sento gens còmode. Tinc la sensació que sóc capaç d’expressar-me amb ella, però que em falta la soltesa que m’hagués aportat practicar-la habitualment. Un exemple d’això és la comunicació que tinc amb les companyes del meu seminari; la gran majoria són castellanoparlants i per tant parlen en castellà entre elles, però a l’hora de dirigir-se a mi sovint canvien de llengua i em parlen en català, o elles es dirigeixen en castellà i jo els hi responc en català.

Finalment, pel que fa a l’anglès he d’admetre que m’agradaria tenir-ne un millor nivell i poder-me comunicar amb més facilitat. Aquesta llengua l’he après en l’àmbit estrictament educatiu: a l’escola i a un reforç exclusiu d’aquest idioma. Tot i això, quan he viatjat a altres països o he hagut de parlar amb persones estrangeres i he utilitzat aquesta llengua, me n’he adonat que realment sóc capaç d’expressar-me, d’entendre el que em volen comunicar i també de saber escriure’l i llegir.

Si he de compartir una anècdota lingüística de quan era petita, explicaré la que sempre em recorden els meus pares. Quan em volia referir a una pinta sempre deia pentina perquè deia que era el que realment feia l’objecte. Va ser a força d’equivocar-me i de què em corregissin que al final, al cap de molts anys, se’m va quedar la paraula correcte.