El meu eix biogràfic de la llengua

Des del primer ploriqueig fins a frases cada cop més profundes i complexes, cada cop més mesurades i entenedores... La meva ment és una caixa de records conformada per milers de paraules.

Remenant pels baguls memorístics dels meus familiars, he onfigurat un eix biogràfic que comprèn un conjunt de paraules verbalitzades i escrites que en algun moment de la meva existència, m’han passat pel cap.

Segons la meva mare, abans de fer un any ja deia una gran quantitat de paraules. De fet, la mare assegura que tot el que deia s’entenia perfectament. He estat parlant amb ella perquè és el meu referent lingüístic. Conseqüentment, la meva llengua materna és el castellà ja que, tot i ser catalana, la meva mare prové d’una família de nouvinguts d’Almeria que van anar a viure al barri de la Trinitat. Tot i així, ella sempre ha treballat de cara al públic al mercat de Montserrat i la llengua que empra en aquestes interaccions diàries és el català.

Així doncs, quan era petita em relacionava parlant en castellà amb la majoria de les meves amigues, suposo que aleshores em semblava més natural. D’altra banda, el meu pare és nascut a un poblet de Castilla la Mancha, i puc assegurar convençuda que és un home amb una facilitat increïble per aprendre llengües noves. Va arribar a Catalunya amb només sis anys i té un català perfecte. Després va estudiar fins als tretze anys i durant aquell temps va aprendre francès. Encara recordo quan viatjàvem a París i ell s’expressava amb aquella fluïdesa tant característica amb els vianants parisencs...A més a més, tenim familiars a la Catalunya Nord, així doncs, sento una estima especial per la llengua francesa (la qual he anat pràcticant oralment a través de parlar amb els meus cosins).

Amb aquests dos referents paterns he anat creixent i a través del que m’han anat explicant, puc esmentar algunes anècdotes força divertides. Quant a la meva infància, la meva mare assegura que no tenia greus problemes de pronunciació i que construïa frases prou complexes. Per exemple, en comptes de dir frases mecàniques com: “mama agua” deia “mama quielo agua”. Això si, la lletra erra la canviava per la ela.  

La següent història l’he sentit tantes vegades que fins i tot la confonc amb un record meu, però és pràcticament impossible perquè era realment petita. Encara no havia fet un any quan, un dia, la meva mare em va deixar a càrrec de les meves tietes tota una tarda. Jo portava bolquers i em vaig fer caca a sobre. Elles, en aquell moment, van començar a discutir perquè no volien canviar-me. Quan finalment, una de les dues va cedir i em va estirar al canviador, jo em vaig lligar el bolquer i vaig dir “déjalo, ya me cambiará mi madre”. Elles encara riuen quan recorden la cara de resignació que els vaig mostrar. 

Tot seguint amb les anècdotes... recordo que cada tarda anava a jugar amb el meu tiet Pedro, que a més a més era el meu veí, i com ell no tenia timbre a casa seva l’havia de cridar fins que m’escoltés. Jo, amb només tres anys, cridava des del pati de casa meva: “¡Tío Perro!, ¡Ábreme!”.  Sembla ser que per a mi el so “dr” encara era massa complicat. 

També és sorprenent l'ús exagerat de diminutius que feia servir. La meva mare mai oblidarà la plegaria que li feia abans d’anar a dormir. Cada nit durant dos o tres anys de la meva vida, repetia la mateixa cantarella:

“¡Mamá! Quiero un biberón de leche con colacao, poquito calentito y sin puntitos”

Amb això de sin puntitos em referia a que els grumolls de ColaCao no es quedessin a sota del tot del biberó.  

Més tard, quan vaig començar a llegir, em dedicava a pronunciar en veu alta tots els cartells amb majúscules que em trobava. Recordo, concretament, un viatge a la neu en que els meus germans van riure de mi tot el camí perquè vaig confondre la sonoritat i l’ordre de les lletres de la marca de cotxe “Citroen” i vaig llegir “Quitoren”. 

Finalment, crec que és interessant explicar els meus inicis en el món de les paraules escrites. Fa un parell d’anys em vaig trobar amb la meva mestra d’infantil, la Mercè. Ella em va tenir a classe des dels tres fins als sis anys i jo la recordo com una molt bona persona. Després de molts anys ens vam retrobar perquè vaig anar a fer pràctiques al que havia estat la meva escola. Ella em va començar a explicar com era jo a les seves classes. M’omple d’il·lusió que se’n recordés que vaig ser la primera nena de la classe que escrivia paraules de dues síl·labes. La Mercè estava molt emocionada mentre m’explicava que jo, una nena absolutament introspectiva, demostrés a tots els meus companys/es que sabia escriure tau-la i po-ma a la pissarra.

  

Recordo també el meu primer diari, que va ser un regal de la meva cosina Maria pels meus vuit anys, encara avui el conservo. En aquest diari de fulles perfumades escrivia tot el que pensava, tot el que m’amoïnava o em feia feliç. El rellegeixo i trobo pàgines senceres on escrivia pel meu avi mort, o comentava que havia nascut una cosineta nova a la família....  

 

A mesura que van anar passant els anys i les classes de literatura catalana i castellana, va créixer la meva passió per escriure. A cinquè, el meu mestre de català em va demanar que presentés els meus poemes als jocs florals, va ser una motivació per a mi guanyar dos anys consecutius. Vaig preservar aquest costum i també vaig guanyar dos anys als jocs florals de Sant Jordi, quan anava a l'ESO. Aquí al costat adjunto una imatge del llibre que em va regalar el meu mestre de primària amb una dedicatòria seva “En record del primer premi dels Jocs Florals del 2009 a l’Escola Palau. Per què conservis el gust per escriure”. I efectivament, segueixo escrivint.