Els nostres idiomes i la nostra manera de parlar ve
condicionada per d’allà on venim, per això crec oportú iniciar la meva
autobiografia lingüística explicant d’on són els meus pares i d’on sóc jo.
El meu pare va néixer a Puertollano però es va criar a
Castelló, a casa seva sempre s’ha parlat en castellà, però ell també sap
valencià, ja que durant els anys que va viure allà es va relacionar amb gent
que parlava aquesta llengua.
Amb ell i la família de part de pare sempre he parlat en
castellà.
La meva mare és de Menorca i s’ha criat allà. Els dos
pares parlaven menorquí, que és la llengua que parlo amb ella, els meus germans
i la família de part de mare. El menorquí és la llengua que parlo habitualment.
Jo vaig néixer a Castellón, i als 4 anys ens vam anar a
viure a Menorca, així que tota la meva escolarització sempre ha estat en
menorquí.
A l’escola fèiem classe de català, i conec les normes
gramaticals i ortogràfiques, però oralment sempre he fet classe en menorquí.
També entenc el català estàndard perquè he vist molta televisió en català, he
llegit molts llibres en català i m’he relacionat amb molta gent que parla
aquest dialecte, no només ara que visc a Catalunya, sinó tota la vida, ja que
al meu poble estiuegen molts catalans.
Pot semblar que no, però parlar un dialecte diferent a
l’estàndard crea moltes confusions. Des de petita he tingut problemes per
fer-me entendre fora de les Illes Balears si parlo en Menorquí.
Quan era petita, vaig voler fer gala de la meva autonomia
i comprar sola una ampolla d’aigua a Castelló, que en menorquí es diu “botil
d’aigu”, i òbviament no em van entendre i va haver de venir la meva mare a
explicar que volia una “botella de agua”.
I d’històries com aquestes en tinc varies, no només de
quan era petita. Ara encara em trobo gent que no m’entén (o no em vol
entendre), com per exemple quan demano un “panet sense tomàtic”.
La majoria de les meves anècdotes són de gent no
menorquina que no m’entén perquè segons els meus pares (jo no ho recordo) mai he
tingut dificultats a l’hora de parlar, i tot i parlar dos idiomes a casa i
veure la televisió en un dialecte que no és el que parlo habitualment. Sempre
he tingut molt clar amb qui es parla cada idioma.
A més del menorquí, el català i el castellà, des de 1r de
primària fins a 4t d’ESO he donat classes d’anglès, però no és un idioma que
domini. Sóc molt conscient de la importància que té i sé que hauria de buscar
algun recurs per millorar, però ara per ara no he trobat el moment de fer-ho.
En conclusió, puc dir que sóc una persona bilingüe i
estic orgullosa de parlar el dialecte que parlo, i tot i que des de que visc
aquí he hagut de fer un esforç per adaptar el meu parlar, no vull deixar mai de
parlar-lo.
Rebeca Millo Villalonga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada