Biografia lingüística

Primerament, penso que la comunicació oral és molt important entre les persones, ja que és la manera com ens comuniquem majoritàriament en el nostre dia a dia. Ja des de ben petits tenim la capacitat de reproduir sons que ens semblen interessants fins que poc a poc anem ajuntant paraules per formar frases. Jo vaig començar a parlar al voltant de l’any i mig i a casa m’han explicat que m’agradava molt parlar amb tothom del carrer i que tenia molta facilitat per fer-ho; això en gran part també era perquè m’agradava que m’expliquessin contes i demanava que me n’expliquessin.

Les meves arrels familiars venen majoritàriament de Catalunya, això explica que la meva llengua materna i la que he utilitzat des de que vaig néixer sigui el català. A casa meva, el meu pare, la meva mare i el meu germà sempre ens hem comunicat en català i amb la resta de la família també. La meva àvia materna va néixer a Cuenca però de ben petita va venir a Manresa, la ciutat on visc jo, i des d’aleshores sempre ha parlat en català. Amb els meus amics i la gent que m’envolta també he parlat sempre en català. Vaig començar a conèixer el castellà quan vaig començar primària. En un principi havia tingut algunes confusions entre les dos llengües, ja que les barrejava. Com a anècdota fent referència a la barreja de les dues llengües, un cop em van demanar com es deia el color groc en castellà i vaig contestar “gruego”. A més a més tant a l’escola com a l’institut on he anat sempre m’han fet classes en català excepte a l’assignatura de castellà, per això em sobta quan companyes meves m’expliquen que elles han tingut professors que els hi ha fet classe en castellà. A l’escola on vaig anar començàvem a fer anglès des de P3 amb vocabulari molt bàsic i a cinquè i sisè de primària fèiem francès com a assignatura obligatòria, més tard, quan vaig fer primer d’ESO em van apuntar a una acadèmia d’anglès. Una altra anècdota que m’han explicat és que quan era petita el meu germà mirava molt les tortugues ninja, aleshores jo anava pel carrer dient “patada niña” en comptes de “patada ninja”.

Actualment doncs, parlo el català i el castellà i em considero bilingüe. Penso que és una gran avantatge per la gent que viu a Catalunya que puguem parlar dues llengües amb tanta fluïdesa i és una cosa que no s’hauria de perdre, ja que crec que quants més idiomes puguem parlar millor. També podria defensar-me i fer-me entendre en una conversa en anglès.