Autobiografia Lingüística

Autobiografia lingüística

Des de que vaig néixer m’he estat criant en ambients de parla castellana. La meva mare és Cordovesa i el meu pare, tot i que ha nascut a Catalunya, té arrels andaluses i ha passat part de la seva vida treballant en les terres del seu pare en la província de Córdoba, quan va conèixer a la meva mare. Un cop es van casar van venir a viure a Catalunya perquè el meu pare tenia treball aquí. Jo vaig conèixer i aprendre el català a l’escola, i l’utilitzava per comunicar-me amb els professors i algun company català, tot i que sempre he acostumat a relacionar-me en castellà amb els meus amics i sobretot amb la meva família, ja que tota parla castellà i andalús.

A l’escola també vaig prendre contacte amb l’anglès, una assignatura que se’m va fer difícil a la primària perquè no m’agradava i que va passar a agradar-me bastant a la secundària quan realment hem vaig posar.

Amb tot això, hem considero una persona bilingüe: capaç de mantenir una conversa tant en català com en castellà, tot i que reconec que em resulta més fàcil expressar-me en aquesta última a nivell oral. A més, com la meva mare parla en Andalús i de tant en quan anem al seu poble a visitar a la família, jo he incorporat al meu idiolecte varies expressions de la zona. Per últim, pel que fa a l’anglès, vaig agafar un bon nivell al llarg de la ESO i del Batxillerat, però no hem considero ni molt menys una persona trilingüe, tot i que m’encantaria reprendre els meus estudis anglesos per arribar a ser-ho.

Per acabar la meva petita autobiografia, tot i que he preguntat als meus pares, no he trobat cap anècdota destacable al llarg del meu aprenentatge del castellà i el català. L’únic que m’ha dit la meva mare és que hi havia alguns sons que em costava dir al principi i que els ometia, com el so de les dues consonants “bl” o “br”, la qual cosa suposo que és normal. Per exemple, hi ha un vídeo de quan era petita a on agafo una flor i  surto dient “ una fo amailla”.