Le meva autobiografia lingüística - Elisabeth Blanco

Jo vaig començar a parlar a l’any i mig, més o menys. A la meva casa tots parlem castellà, ja que els meus pares no són de Catalunya. La meva mare va néixer a Granada i el meu pare a Burgos, i van traslladar-se a Barcelona quan eren joves. Tot i això, els dos entenen i saben parlar català (a la seva manera).

Tot i que, com he dit abans, en la meva casa parlem castellà, jo de petita sempre veia els dibuixos en català a la TV3. I, òbviament, a l’escola que anava, Mare de Déu dels Àngels, també es parlava en català. Per la qual cosa, he crescut envoltada d’aquestes dues llengües. Però, de l’anglès també, ja que des de parvulari fins a segon de batxillerat he estat donant la matèria d’anglès. No es podria dir que sóc una  experta en aquest idioma, però l’entenc bastant bé i em puc defensar amb ell a l’hora de parlar. Sé que quan acabi la universitat començaré a estudiar anglès per reforçar el que sé i augmentar el que em falta. I si puc, aniré alguns anys a Anglaterra a estudiar l’idioma igual que va fer la meva germana gran.

A més a més, a l’ESO vaig començar a parlar el francès. Vaig fer dos intercanvis a França amb l’escola, dos anys consecutius, i l’experiència va ser única. Finalment, en quart d’ESO em vaig examinar, en l’Institut de Llengües, del A2 de francès, i ho vaig superar amb èxit. Encara que tingui aquest títol, que certifica que ser parlar, entendre i escriure francès, ja fa tres anys que no toco aquesta llengua, i la veritat és que l’he perdut força, i és una autèntica llàstima, perquè m’agradava molt.

Quant a anècdotes personals, he estat parlant amb la meva mare i la veritat és que no recorda que tingués cap tipus de mania al parlar que no fos la típica de tete (xumet) o bibi (biberó). Tot i això, jo recordo que vaig tenir una època, ja quan era bastant gran (aniria a primària), en la que deia la paraula “todoaún” en canvi de “todavía”. Recordo que la meva germana i la meva mare sempre em rectificaven dient que no existia aquella paraula i que el que volia dir era “todavía”, però jo les responia amb una teoria meva la qual defensava a mort. Avui en dia no et podria dir ben bé aquesta teoria, ja que ara mateix per mi no té cap lògica i no la sabria explicar, però per aquell temps jo creia que tenia tota la raó del món  i que tenia molt de sentit el que deia.