Idees principals:
- La importància de crear espais
per a la comunicació i respectar el temps d'espera
- Valorar i reconèixer l'acte de
la comunicació amb els infants
- Els nens necessiten
expressar-se i ser escoltats
Resum
L'article
"el arte de
conversar: escuchar, hablar y compartir en el corro"
de la Mª. Teresa Sogas, ens parla de la importància d'un espai de diàleg i
de comunicació entre iguals en l'educació infantil.
L'autora posa focus en
l'activitat d'assemblea o "del corro" com l'anomena ella, que
consisteix a posar als alumnes en una rotllana i començar a conversar a través
dels interessos que ells o elles tinguin.
Això els permet aprendre de cada
nen o nena, observant i escoltant models lingüístics diferents, ja que a l'aula
hi ha molta varietat de ritmes i necessitats de comunicació i d'expressió
diferents.
La Mª. Teresa ens diu que
ella aprofita qualsevol moment a l'aula per fer saber a cada infant la
importància del seu benestar per a la mestra i l'alegria que li produeix
haver-lo conegut. És una manera de valorar a l'infant creant un clima
d'acollida amb amor incondicional perquè cada un dels infants pugui agafar
confiança i expressar-se amb llibertat.
Un fet que remarca és la
importància d'escoltar als infants, ja que ells ho necessiten molt sovint. Per
això, tenen molt en compte l'expressió lliure i regulen el temps d'espera per
demostrar a l'infant que les seves paraules tard o d'hora seran recollides i
valorades. Per tant, intenta donar temps i espai perquè desenvolupin una bona
capacitat lingüística.
Aquesta "assemblea" es
genera a partir d'un tema d'interès dels infants que surt espontàniament on els
infants hi participen. En el moment que la mestra creu que els
infants estan seguint un fil que no és el que s'havia marcat o s'esveren,
utilitza la tècnica de cantar una cançó o fer un joc ràpid per restablir
l'assemblea.
Per últim, crec que és molt
important crear aquest espai on els infants se sentin segurs i puguin
expressar-se lliurement, ja que l'acte de parlar és un art creatiu i individual
que compartim amb la comunitat.
Preguntes
- Com seguiria aquesta pràctica
en altres cursos superiors? Aprenentatges transversals i globalitzats al llarg
de tota l'etapa educativa.?
- Això funcionaria en grups grans de 25 nens/es? Els
nens/es vergonyosos participarien igual amb grup gran o grup petit?
- Trobo a faltar eines per fer que els nens o nenes menys participatius ho facin sense obligacions ni pressions.
Reflexió
Aquest article ens ha fet
reflexionar molt sobre si realment aquesta pràctica pot funcionar amb èxit amb
una classe de 25 nens i nenes de 4 anys i un o una mestra, i ens ha fet
compartir moltes opinions, ja que donava joc perquè cadascuna de nosaltres
opinés el que pensava, encara que totes anàvem pel mateix camí.
Mentre comentàvem, hem arribat a
un punt on ens hem fet algunes preguntes, ja que parlàvem que quan els nens i
nenes són més petits no tenen por a opinar, a dir el que pensen, i que a poc a
poc aquesta vergonya pel que pensaran els altres o la por a equivocar-se es va
incorporant en cada un d'ells i elles i aquest "corro" deixa de ser tan
participatiu per por als prejudicis. La nostra pregunta era a quina edat els
infants estan tan influenciats pel que pensen els altres i deixen d'opinar
lliurement?
A més, hem comentat algunes
experiències personals, i personalment jo vaig estar un any a una classe de p-3
fent les pràctiques del grau superior, i que jo recordi, en cap moment ens va
asseure en rotllana ni vam fomentar el diàleg, el nostre objectiu era la fitxa
del dia i la resta del temps jugar.
Una altra pregunta que ha sorgit
era fins a quina edat es realitzen assemblees o "corros" a l'escola,
ja que nosaltres com a estudiants d'universitat només en algunes assignatures i
en seminaris fem assemblees, però en assignatures molt concretes. Per tant,
perquè no perdura durant tota l'etapa educativa?
Amb relació a les altres
lectures, com sempre he trobat molts aspectes relacionats amb la meva, ja que
com per exemple la lectura 1 parlava de fomentar no només aquesta comunicació a
l'aula en assemblea sinó entre els pares i els fills. Crec que és un aspecte
molt important, ja que escola i famílies haurien d'estar més connectades i
treballar més en conjunt per afavorir el desenvolupament integral de l'infant.
Per últim, us adjunto un link d'una conferència de la Montserrat Fons i la Rosa Gil, on destaquen un petit relat de Francesco Tonucci 1997 titulat: "qui té ganes, encara, de perdre el temps amb els infants? Apunts per una pedagogía de la lentitud", molt interessant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada