Resum de la lectura:
Primerament es fa una introducció, plantejant
de quina manera l’escola hauria de funcionar per tal que fos un context
discursiu de qualitat, deixant de banda les pràctiques merament instructives
per donar pas a l’activitat exploradora dels propis alumnes. L’escola és un
espai privilegiat per a que es doni l’aprenentatge, però el plantejament per
part dels docents ha de permetre que els alumnes puguin desenvolupar les seves
habilitats de parla i raonament. És des de l’escola on s’ha d’ajudar als
alumnes a descobrir que el procés d’aprenentatge és un fet social i no
individual. Es relaciona la perspectiva social de l’ensenyament amb la zona de
desenvolupament pròxim de Vigotsky, i va mes enllà, planteja el concepte de
zona de desenvolupament intermental.
A continuació ens parla sobre els
processos d’ajut o bastida (andamiaje), en el context escolar. Aquesta
estratègia es desenvolupa de manera que l’alumne vagi assolint els
aprenentatges primerament amb un acompanyament per part d’un instructor, i anar
retirant aquest acompanyament gradualment fins que l’alumne te interioritzats
els aprenentatges.
Seguidament es presenta el coneixement
de principis contra el coneixement ritual. Mitjançant el coneixement de
principis es busca potenciar la descoberta per part de l’aprenent, i no tant
esperar el patró de inici (professor) - resposta
(alumne) - retorn (professor).
S’exposa un possible model de
bastida (basat en la idea que els docents més efectius confien en l’alumnat i
creuen en les seves capacitats de desenvolupar estratègies i idees en xarxa si
se’ls ofereix la possibilitat) i es fa una explicació sobre en què consisteix
la parla exploratòria, la base de la qual es fonamenta en que hi hagi
interacció entre alumnes per poder raonar i pensar, però que, paradoxalment no
es dóna en gran mesura aquesta possibilitat a les aules. Els docents més
receptius a utilitzar aquestes metodologies sovint permeten que hi hagi un
diàleg entre els aprenents, però sovint les seves expectatives es veuen
truncades perquè els resultats de conversa no són els esperats. Sovint el
docent s’espera un diàleg com més assembleari, més de grup, més col·laboratiu,
i es troba amb un diàleg individualista, competitiu i amb poca crítica
constructiva.
Finalment
l’autor parla de la importància d’aquest model de parla exploratòria i conclou
puntualitzant que, encara que, la funció de l’escola és fer de guia, no es pot
esperar que els alumnes desenvolupin per si mateixos la tendència a utilitzar
el diàleg d’una manera més raonada, sinó que ha de facilitar el contacte dels
alumnes amb aquest tipus de diàleg. “L’escola ha de situar els alumnes en
contacte amb usos discursius dels quals potser en la seva experiència diària no
han pres consciència.”
Les tres idees clau que destacaria d’aquest text són les següents:
* Aprendre no vol dir assolir
una sèrie de sabers, sinó que es tracta d’un procés de socialització
* El coneixement de principis es
caracteritza per ser explicatiu i reflexiu i per no estar lligat a patrons
específics d’acció.
* El rol del professor com a
guia que usa el diàleg i no tant com a instructor.
Les preguntes que jo plantejo a l’autor són les següents:
*Podries especificar més
detalladament quina és la diferència entre Zona de Desenvolupament Proper i Zona
de Desenvolupament intermental?
*Com ha de fer un docent per
tal de generar una conversa entre alumnes, a través de la qual en pugui sorgir
un tema de discussió que vagi en línia amb un objectiu determinat? (Normalment
els alumnes es posen a parlar de temes com ara el videojoc que esta de moda, o
bé quin cromo els falta per acabar la col·lecció). Aleshores s’ha de generar
una conversa d’alguna manera atractiva per tal que els alumnes tinguin ganes
d’aportar les seves idees sobre aquell tema. Hi ha algun recurs, alguna eina
que permeti que sorgeixin temes amb una mica de fonament.
Comentari personal:
Considero que la conversa a l’escola
ha de ser una pràctica normalitzada i freqüent. Les aules, en moltes ocasions
semblen un auditori on es duen a terme monòlegs, i com a “monologuista
principal” tenim sempre un professor. La idea de reflexionar, debatre idees,
constatar si l’altre pensa igual que jo, etc. sembla, a vegades, impensable a
les escoles. Moltes vegades s’inverteix molt més temps en que els alumnes
memoritzin “el teorema de pitàgores”, que no pas en ajudar-los a adquirir
habilitats comunicatives o en generar espais de conversa a l’aula. Crec que,
per tal que hi hagi persones “que pensen més”, que reflexionen, és important
que a les aules es promocioni l’ús reflexiu de la conversa. És per això que he
trobat interessant aquest model de “parla exploratòria”.
S’hauria de promoure més l’assemblea a l’aula
ja des dels inicis de l’ensenyament, deixar que els nens i nens expressin les seves
idees, i que es puguin donar intercanvis d’impressions. Crec que és una pràctica
molt enriquidora, i que fa que els infants desenvolupin, a més de les
habilitats comunicatives, la confiança i la seguretat en si mateixos.
font: https://soniaeducadorainfantil.wordpress.com/category/asamblea/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada