Primerament, a la lectura, es concreta què és la
llengua oral formal, i aquesta és un ús que es dóna a la llengua on es dona
importància a la forma, és a dir, amb què to es vol dir el que es vol dir. La
llengua formal és un registre particular que es fa servir en ocasions
especials.
L’ús d’un registre o un altre ve determinat
per factors extralingüístics. Tots aquests factors fan que la llengua que
convingui ser utilitzada en aquelles circumstàncies presenti determinades
característiques. Un dels factors pragmàtics que provoquen parla formal és el
caràcter públic de la comunicació.
Llavors, té sentit parlar d’usos formals de la
llengua amb infants menors de set anys? Sense cap dubte, l’aula és un lloc
públic per l’interès de la mateixa escola, que vol crear en ell un clima de
relacions properes a la familiar.
Així mateix, l’ús formal ve donat en el que
respecta a les relacions de jerarquia o
allunyament social. A les aules, entre professor i alumne es forma una relació
jeràrquica, però en l’espai educatiu els llaços afectius creen uns vincles que
trenquen aquesta distància.
En quan a la parla de casa, els infants fins
que no arriben a l’escola estan exposats a un alt grau d’especificació. Ja que en el seu entorn familiar es tendeix a
entendre el que el nen o nena vol dir, sense proposar-li un aclariment més precís
del seu missatge. La família actua com si el que ha dit l’infant fos clar, pel
que no és fàcil que aquest prengui consciència del grau d’explicació i claredat
de les seves paraules. El nen o la nena a casa difícilment pot ser conscient
que les seves paraules no puguin ser compreses per un interlocutor aliè a
aquest medi.
Per la qual cosa, la interlocució entre iguals
o amb la mestra constitueix un medi en el qual els usos socialment compartits
s’aprenen. El caràcter “públic” de les relacions en l’escola obliguen a un
exercici de desambigüació.
Per altra banda, en l’aula la interlocució
s’estableix de forma radial (nen-professor-nen) independentment del nombre d’infants
hi hagi. I el que s’hauria de potenciar són les comunicacions entre iguals, que
és on està la verdadera riquesa, i on el professor només intervé per fer
pensar, per senyalar desviaments del tema, per
guiar o oferir resums d’allò que s’ha dit, etc.
IDEES CLAU:
- Potenciar la comunicació autèntica entre iguals, en la qual el mestre intervé per fer pensar, fer aclariments, fer resums allò que s’ha dit, guiar per no desviar-se del tema, etc.
- Trencar amb les relacions radials, de professor-nen-professor, i fomentar l’horitzontalitat en la comunicació del grup.
- A l’hora de parlar és important donar temps per expressar les idees, per la qual cosa és essencial que els oients facint un silenci respectuós, per tal que el parlant pugui fer una reorganització del que vol dir.
PREGUNTES A L'AUTOR:
- Què s'ha de fer quan no hi ha participació, per part dels infants, en les converses a l'aula?
- Què s'ha de fer si l'infant no fa el procés de desambigüació?
REFLEXIÓ:
Després de la lectura m'he adonat de la importància que té tant la llengua oral formal pels infants, com l'essecial que és que els nens i les nenes vagin a les escoles bressols, per tal d'anar construint un millor vocabulari.
La veritat és que la lectura m'ha semblat bastant entretinguda, i m'ha fet obrir els ulls d'aspectes que mai m'havia plantejat, com l'ambigüitat que es crear entre les famílies, i com aquesta no és corregida pel fet que ja és compresa entre l'entorn. Mal fet, ja que sense una correcció adequada, l'infant no sabrà que no ho ha fet bé i no tindrà un model correcte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada