PARAULES CLAU
Multiculturalitat, plurilingüisme, context de convivència, competència
comunicativa.
RESUM
L’article se centra en la descripció d’uns casos que es van trobar a una
escola d’Almeria; casos d’infants immigrants, que tenen una primera llengua
diferent a la dels seus companys autòctons.
Ens parla, per concretar més, de quatre casos d’infants de procedències
variades i amb situacions familiars molt diverses.
S’ha de tenir en compte que els infants que arriben d’altres països, no
només parlen una llengua diferent, sinó que també es diferencien pels
estereotips, els prejudicis... En definitiva, la cultura. Això implica, a més,
bloquejar les nostres pròpies idees preconcebudes només pel lloc de procedència
de cada infant o família.
Hem d’aconseguir que l’alumnat nouvingut se senti ben acollit. Per tant,
com a mestres, hem de mostrar empatia i tenir una gran consideració afectiva. Se
li han d’oferir també diferents models (d’adult i d’infants) i contextos perquè
pugui desenvolupar el seu llenguatge de manera integral i des d’un àmbit
realista.
Per acabar, l’autora aporta unes determinades estratègies per aplicar a l’aula.
PREGUNTES A L’AUTOR
- Com es podria crear un context d’interacció entre infants quan es tracta
de la franja de 0-3 o de 0-6?
COMENTARI PERSONAL
M’ha semblat un article molt bo perquè dóna moltes estratègies per
ajudar-nos en cas de tenir alumnat nouvingut. Jo m’he vist en aquesta situació
i hagués agraït tenir aquest tipus de recurs.
Vaig estar fent un voluntariat amb infants de 0 a 3 anys, tots d’origen
magrebí i subsaharià. Podria dir que va ser una experiència única i que vam fer
una mena d’intercanvi lingüístic: jo vaig aprendre unes paraules en àrab; els
infants magrebins n’aprenien en català o castellà. Amb els subsaharians era més
complicat perquè cadascun d’ells parlava una llengua diferent. Però ens enteníem
perfectament amb gestos.
Amb les mares costava una mica més perquè els costava més tenir aquesta
predisposició a la comunicació, però a mesura que anaven aprenent una mica de
català, anaven guanyant seguretat i intentaven interactuar amb mi. Mentrestant,
només ho feien amb les altres educadores.
Per altra banda, recordo que a la meva escola arribaven molts infants
marroquins. Quan anava a l’ESO, el professorat va notar que els alumnes que
venien en aquella època tenien moltes dificultats en la seva integració i
adaptació a l’aula; a més, els costava més aprendre la llengua. Van demanar
voluntaris per fer “parelles lingüístiques”. Durant les hores d’esbarjo, dos
dies a la setmana, ens ajuntàvem de dos en dos i parlàvem de tot el que se’ns
acudís, utilitzant només el català. Era difícil, fins i tot per a mi, que sóc
castellanoparlant habitualment i quan sento que no m’entenen tinc el vici de
canviar la llengua. Va ser complicat, però es va convertir en una experiència
inoblidable i vaig fer amistat amb algunes d’aquelles persones que vaig tenir d’acompanyants
lingüístics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada