Presentació de Pere Peris

La visita d’en Pere Peris va tenir moments molt especials. Ell és un expert en el tema dels contes i ha treballat en el camp de l’educació des dels anys vuitanta.

En Pere va començar la sessió donant-nos un paper al qual hi havia una paraula. A mi em va tocar la paraula valors. Però encara no la faríem servir.

Ens va fer posar en petits grups per compartir el que vindria a continuació: tancar els ulls, pensar en el moment en què algú ens explicava un conte i pensar en quin era el nostre conte preferit. Jo vaig sentir un buit molt gran:

De petita mai em van explicar o llegir contes, era jo qui ho feia sola. Només podia recordar un moment en què en les meves visites recurrents a Sant Joan de Déu per la revisió de la meva vista, en un d’aquells dies amb la visió borrosa a causa de les gotes, el meu pare em va llegir un conte a la sala d’espera. Me’n recordo molt bé del personatge, perquè hi havia uns dibuixos animats que protagonitzava, però no sabia – ni sé – el nom d’aquella criatura indefinida amb esmòquing o del conte.

Aleshores em posava a reflexionar sobre el meu conte preferit. No en tenia cap. La quantitat que havia llegit jo sola era quasi incomptable, però cap d’ells m’havia transmès alguna emoció especial. Llavors vaig recordar un de quan anava a l’escola, a segon de primària, que em va tocar llegir i que al final la professora em va regalar: El gos Tupí i el llop Crispí. Sí, potser hauria de ser aquest, l’escollit... Perquè en aquella època desitjava tenir-lo. Però sempre que havia sentit a parlar de contes preferits per altres persones, se’ls il·luminava la cara i la mirada, sentien alguna cosa que els removia per dins. Jo no sentia allò per aquell conte i, és més, fins i tot amb el temps va perdre la màgia: fa poc el vaig agafar per tornar-lo a llegir i em vaig plantejar per què em semblava tan bonic, si no n’hi havia per tant. Va ser horrible.

Quan ens vam posar a compartir amb les companyes, em vaig adonar que només hi havia una persona del grup a qui li havien llegit contes. I em va semblar molt curiós, perquè jo tenia la idea que a gairebé tothom els hi llegeixen en algun moment del dia, sobretot a l’hora de dormir.

Després d’allò, en Pere ens va començar a parlar de la importància del joc i del conte en l’educació. També va remarcar que era molt necessari fer una tria adient de contes, ja que tots transmeten un valors diferents i s’ha d’anar amb compte.

Em va fer molta gràcia una comparació que va fer sobre el ser mestre i ser actor, tenint als infants com a públic. Mai m’ho havia plantejat d’aquesta manera, però tenia tota la raó. I jo tenia la gran sort d’haver viscut ambdues experiències: les hi podria ajuntar! Seria fantàstic. D’alguna manera em va fer connectar positivament amb una part del ser mestra que m’angoixava. En passat. Sobretot, em queda la idea que ser mestres ha de fer-nos gaudir: és una professió per aprendre i passar-nos-ho bé fent-ho.

A continuació, en Pere va parlar d’un seguit de contes. No puc anomenar-los tots, perquè no els recordo amb precisió, però em vaig quedar amb El gat amb botes, que a mi m’agrada molt; i també amb El Camaleó, que va arribar a les meves mans i vaig poder veure’l de prop. Era un conte adient per explicar el camaleònic de la nostra professió.

Seguidament, va explicar ell un conte de mica en mica. I, just al final, la paraula que ens havia donat a l’inici de la sessió va cobrar sentit: formava part del propi conte i del que els protagonistes organitzaven. Aleshores, vam començar a dir les paraules en veu alta, una per una, segons ens sentíssim més còmodes.

Per acabar, vam tornar les paraules a la safata i, a canvi, vam agafar una targeta que parlava de L’orella verda, de Gianni Rodari i de l’Espai BES (Barcelona Espai Supervisió).

En conclusió, crec que va ser una visita molt interessant, carregada de moments màgics, com comentava al principi, però també plena d’emocions molt diverses. No puc més que mostrar-me agraïda per haver pogut gaudir d’aquell home durant tanta estona.